Molta sort princesa

Molts cops, quan vaig en tren fent el trajecte Sant Cugat-Barcelona amb els Ferrocarrils Catalans, tinc vint-i-cinc minuts per pensar en tot allò que forma part o ha format part de la meva curta vida. Avui els meus pensaments m'han dut el record d'una princesa negra, una petita i bonica princesa que un dia va tancar els ulls i va estar a punt de no obrir-los mai més.

Normalment, en els contes de fades, nans, prínceps i històries fantàstiques que ens explicaven de petits, apareixia una pobra noia que passava per moments difícils, però sempre hi havia un salvador que feia que la història acabés amb un final feliç. Pot ser la realitat no s'allunya tant dels contes de fades... Tots i totes som aquestes donzelles que en un moment donat esperem un príncep salvador que ens ajudi a superar un moment complicat o que ens guiï en el dia a dia.

L'Alexandra, la nostra petita princesa, també va tenir el seu príncep, o més ben dit, els "seus prínceps". Gent que amb tota la seva bona voluntat i de manera totalment desinteressada l'han ajudat a superar una delicada operació de cor que va estar a punt de no deixar-li veure la llum del sol mai més.

Molts van ser qui van ajudar i donar suport a la Sandra, però crec que si he de posar l'etiqueta de príncep salvador a algú escolliria els meus pares i la meva germana Andrea. Ells van ser qui a través d'una ONG anomenada "Infancia Solidaria" van portar a la nena cap aquí per operar-la i qui durant casi quatre mesos cuidaren de l'Alexandra i Sábado, la seva mare. No negaré que hagi estat difícil, perquè conviure durant tant temps amb gent que parla un altre idioma i que té costums tan diferents a les teves no és gens fàcil, però crec que l'experiència ha valgut la pena.


Ara la petita princesa guineana torna a ser entre els seus corrent, rient i saltant com mai ho ha fet. És una sensació estranya saber que ja no hi és, ja que s'havia convertit en una germana més que tots enyorem, especialment l'Andrea, qui ha dedicat molta part del seu temps a la nena. No sabem si la tornarem a veure algun dia, però si per sort això passa tots sabem que serà d'aquí uns quants anys, i aquella petita princesa guineana s'haurà fet gran i haurà deixat de ser aquell mico que tots recordem que no parava quiet i s'enfilava als braços de qualsevol a la mínima que podia.

Però tot i que l'espera pugui ser llarga o eterna, espero no oblidar mai aquella mirada profunda i plena de vida i sentiment que expressaven els seus ulls. La mirada d'una princesa negra, una princesa guineana que ens va enamorar a tots amb la seva vitalitat, tendresa i, per què no dir-ho, amb el seu caràcter i nervi constant.

Molta sort princesa, espero poder tornar a sentir aviat aquella frase teva "Hola, qué tal? Muy bien, y tu? Fenomenal!!!", o el teu "Ole mi pozo!!" que amb orgull deies quan jugaves amb els nens; i poder cantar amb veu ben alta aquella cançó que crec que tots guardarem en la nostra memòria que deia... "Viva nossa escola, viva nosso jardin..."

"El got sempre mig ple"

No te n'adones del que tens al voltant fins que no obres bé els ulls. És llavors quan acceptes que la majoria de vegades t'has queixat sense raó, sense pensar realment en el que deies, i admets que tots aquells que t'envoltaven i et deien "has d'intentar veure el got sempre mig ple" eren vells savis rics d'experiències capaços de veure el teu món, un món que no veies perquè portaves una vena als ulls. La vida ens porta per camins diferents, alguns més fàcils de travessar i d'altres més complicats, però amb optimisme i seguretat en un mateix tot és possible. Potser aquests dos mots: "optimisme" i "seguretat" són els que sempre m'han mancat, i no puc dir que ara, de cop, hagi canviat radicalment la meva personalitat, però crec que puc acceptar que hi ha una part de mi diferent, més segura que abans. Una part que veu les coses més clares, té uns objectius marcats i sap que si s'esforça aconseguirà tot el que es proposi.

Ara començo, de nou, una nova etapa, i dic "de nou" perquè porto uns quants anys, segurament des de que vaig nàixer, que contínuament m'he hagut d'adaptar a nous ambients, nova gent, marcar-me noves metes... Serà ara el trasllat definitiu? Puc afirmar que no, no ho serà de ben segur, perquè crec que una de les coses que he tret del meu pare és que no puc estar molts anys en el mateix lloc. Tot i així espero quedar-me aquí durant una bona i llarga temporada, ja que si alguna cosa és certa és que no s'està en lloc com a casa, i ara crec que ja hi sóc.


Durant els últims tres anys he viscut en un lloc i altre, però sempre sabent que en qualsevol moment marxaria d'allà, i per tant no vaig fer d'aquells espais les meves llars. Però no em puc queixar, encara que accepto que ho he fet molt, de tot el que he tingut i el que he passat, perquè aprenem a valdre'ns per nosaltres mateixos i a valorar els petit detalls del dia a dia a partir de totes les experiències viscudes.

Cervera, dues temporades a Madrid, els primers sis anys a Sant Cugat, nou mesos a Oxford, un any a Barcelona i ara ja torno a ser a casa, a Sant Cugat. Aquí és on vaig viure els anys més importants de la meva vida i aquí és on per primer cop teníem vivenda pròpia. Els meus pares van donar vida a aquestes quatre parets perdudes pel barri de Sant Francesc des d'on ara escric, i van deixar un caliu que el dia que vaig tornar a obrir la porta per intentar vendre-la a uns possibles compradors em va atrapar per complet. Això és casa meva, casa dels meus pares, casa dels meus germans. Ells no hi són, però el que sí que hi ha és la seva presència perquè vam ser tots nosaltres, nosaltres set, els que vam donar vida a aquests murs llavors morts.

En aquests moments, asseguda en una de les taules del despatx veient el jardí i la gent que passa pel carrer gaudint del sol d'un diumenge de setembre, em sento més segura que mai perquè sé que sóc a casa, i sé que aquí passaré moltes altres experiències, bones i dolentes, que podré anar explicant i acumulant en el calaix dels records. Aquesta llar m'aporta alguna cosa que no sé ben bé què és... potser una presència familiar que fa temps que no tinc? Una presència que em protegeix i transfereix la seguretat que la família et dóna? Sigui el que sigui sé que em sento bé, feliç i amb ganes de fer moltes coses, amb ganes de lluitar per aconseguir tot allò que em proposi, amb ganes de veure "el got sempre mig ple"...

I ara, pujaré i seuré de nou a la terrassa del meu "palau sicilià" com diu algú que estimo, i seguiré estudiant per tal de treure'm aquelles assignatures que en el seu moment no vaig posar prou esforç per superar.

Spot Estrella Damm 2009

No podia ser d'una altra manera. Aquest estiu Estrella Damm ha decidit promocionar-se a través d'una cançó genial i un espectacular paissatge: la magnífica illa de Formentera de la qual, com molts de vosaltres sabeu, n'estic enamorada.

Per desgràcia aquest any no podré disfrutar de l'illa amb els al·lotets i al·lotetes aborígens i no, ja que com molts cops sol passar, se'ns ajunten els plans, i aquest any he pensat que era més adequat passar quinze dies amb la família, cosa que fa temps que no podem fer els set sols.

Tot i així, gràcies a aquest anunci podré recordar l'illa, els paissatges, la gent, les festes, el "xiringo" dels hippies, el blau del mar, les platges tranquil·les, les postes de sol, la brisa marina, el mercat de la Mola, el far des cap de Barberia, les cases blanques i carrers estrets i acollidors de Sant Francesc, la Fonda de Sant Ferran... Tantes coses fantàstiques en un petit tros de terra que és difícil descriure-ho.

Esperem, però, que no es converteixi en atractiu per a multitud de turistes, perquè la màgia de Formentera es perdria com ja ha passat amb altres indrets.

Diada de Formentera

Un cop més, la Comissió de Festes de Santa Maria de Formentera ens va fer gaudir dissabte d'una genial Diada al barri barceloní de Gràcia. Tot va començar amb una xerrada sobre el ballada tradicional d'Eivissa i Formentera, i seguí amb una cercavila popular amb trabucaires, diables, bastoners, castellers i, per suposat, amb una colla de ballarins de les Pitiüses amb vestits típics.




Amb el so dels tabalers dels diables de Gràcia, vam arribar als Lluïsos, on tots plegats gaudirem d'un sopar popular amb plats típics, entre d'altres, vam poder degustar de nou la magnífica "ensalada de biscuit" i les delicioses herbes eivissenque,s que alguns desprestigiaven definint-les com "fluor amb alcohol".


La festa va acabar amb dos concerts protagonitzats per dos grups de les illes: els Projecte Mut (Eivissa) i els 4 de copes (Formentera).

Tot plegat va ser una festa magnífica on tots vam disfrutar un munt. És curiós, però tot allò que està lligat a Formentera sempre acaba amb èxit, serà perquè darrere hi ha gent treballant de valent per a que sigui així?

De nou, felicitats per la festa al·lotets i al·lotetes!