Baixem del carro de la impersonalitat

Els canvis no són fàcils per a alguns. La dificultat d'enfrontar-se a allò desconegut, la incertesa de no saber on vas, què o qui trobaràs, com serà la teva vida a partir d'ara. Per alguns un canvi és una paret, un mur que s'alça davant teu i sembla impossible de travessar, però el que no sabem és que darrere d'aquest mur s'alça un gran arbre ple de branques, de camins, d'oportunitats esperant a que nosaltres escollim el nostre camí a la vida.

Coneixo un noi, un noi espavilat, llest però alhora tossut i tancat en ell mateix. Un noi que té por d'expressar-se tal i com és davant els demés, amb prejudicis i angoixes per el què pensarà o deixarà de pensar la gent d'ell. Ell no ho sap, però m'ha ensenyat una cosa molt important a la vida, un principi bàsic que ni ell ni la majoria de la societat aplica: passar de la gent i ser tu mateix.

Vivim en un món de control continu, d'escrutini, crítica, valoració de tot el que ens envolta. Deixem de dir o fer per por a no ser aprovats en aquest gran examen anomenat societat que converteix a les persones en éssers sense personalitat. Segurament no m'equivoco si dic que a casa, a la feina, a l'escola, a la universitat, al carrer... heu sentit frases com "ho haveu vist!" o "a robar carteras", i és que la televisió és un altre dels factors de gran influència en el procés d'homogeneïtzació dels individus, un mitjà que , de la mateixa manera que el cinema, té un gran paper en la fixació d'estereotips, modes, tendències...

Aquest model de societat no ajuda a aquells amb problemes de timidesa i dificultat per trobar-se a ells ,mateixos, no ajuda a travessar el mur dels canvis, i menys si cada dos per tres han d'adaptar-se a nous entorns. És difícil veure com tenim al costat persones que estimem i que, encara que no ho accepten obertament, no troben el seu lloc en aquest món artificial. I és que la única solució per sortir-se'n és no acceptar aquest model, no pujar al carro de la impersonalitat i passar de la gent.

Sóc la primera, però, que accepto la dificultat que suposa no fer cas dels demés. Cal fer un gran esforç per ser tu mateix/a, fer el que t'agradi, el que creguis convenient sense pensar en els altres. Ells són part d'aquesta societat sense imaginació, aquesta societat homogènia, envejosa, competitiva i sense gràcia. I si alguna cosa s'ha demostrat és que triomfen amb èxit, valorat i merescut, aquells que es separen d'aquest model, aquells que no es conformen amb lo més simple sinó que busquen diferenciar-se dels demés. Malauradament aquesta diferenciació no sempre està ben vista, ja que pot degenerar en aspectes negatius com les ànsies de poder, de diners, de protagonisme en excés, però cal ser llest i hàbil per arribar lluny evitant els extrems. Afortunadament puc dir que comparteixo la meva vida amb persones que han sabut arribar lluny i que són admirades per a molts. Ells m'han ensenyat molt sobre valors, fites, objectius, èxit... però sempre dins el respecte a les persones i un límits que no s'han de traspassar.

D'aquesta manera els canvis són més fàcils. Cal viure la vida passant dels judicis socials, que en la majoria de casos es generen per enveges. Cal ser un mateix i gaudir cada moment amb aquells qui realment estimes i t'estimen.

És per això que des d'aquí animo a aquest noi tímid i reservat que aprofiti l'oportunitat que la vida li ofereix ara per començar de nou i canviar de xip. L'animo a que baixi del carro de la impersonalitat, travessi el feixuc mur dels canvis i construeixi el seu camí pedra a pedra gaudint de tots els moments màgics que l'arbre de la vida li ofereix.

Definició en imatge d'una part del meu jo interior

La pau: la petita de casa i la més espavilada

Ja ho diuen que els petits acaben sent els més espavilats. Primer surt en pantalla en el partit Barça-Inter amb el Piqué, i ara la veiem en una foto al diari Marca de Madrid... i és que hauríeu de veure-la com juga a bàsquet la tia!!! :D

Algunes fotos dels pocs dies en solitud a la Segarra.

Hi ha gent que li costa entendre el fet que m'agradi estar sola uns dies, però no us podeu imaginar com gaudeixo de la tranquil·litat, el silenci, la solitud, el no dependre de ningú... I aquesta època de l'any és la millor per fer-ho aquí a Malgrat, ja que és un passada obrir la finestra, notar l'aire fred que entra i veure el cel completament blau, els camps verds i les postes de sol... Aquí sembla que el dia sigui molt més llarg i et doni temps a fer-ho tot: dormir, menjar, pensar, fer feina, escoltar música, mirar la tele, llegir, sortir a fer una volta i sobretot fotografiar. No hi ha res com agafar la càmera i perdre's pels camps fotografiant tot allò que t'envolta, gaudint de cada instant encara que el fred et glaci les mans i la cara, i intentant captar els contrastos de colors de la natura, que són una passada.