A poc a poc anem endinssant-nos en el món de la música i descobrim nous grups, noves tendències, cançons, missatges i horitzons...
Aquí us deixo el vídeo de la cançó "Étrange" d'un grup canadenc anomenat DobaCaracol.
Doriane Fabreg (Doba) i Carole Facal (Caracol) són les dues cantants i percussionistes que han fet crèixer aquest grup amb un estil musical inspirat en la música tradicional africana, sudamericana i europea.
(Ara també podeu veure al bloc els vídeos de les cançons que en mesos passats vaig publicar)
23 d’agost del 2008
17 d’agost del 2008
Estimar
"Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants."
Estrofes d'una de les cançons d'Antònia Font anomenada "Viure sense tu".
Molts cops creiem que tot gira al voltant nostre, que si volem alguna cosa o a algú no tindrem problema per aconseguir-ho o aconseguir-lo ja que ho tenim tot a favor. No fem esforços i anem de sobrats, i ens ronda pel cap aquella frase que diu: "ja vindrà, tot arriba al seu temps"
Poques vegades he parlat en aquest bloc de sentiments, i crec que és hora de fer-ho, ja que és algo que tots compartim: el fet d'estimar algú. Segurament alguns pensareu que queda "cursi", però en aquests moments poc m'importa que ho penseu, ja que crec que s'hauria de parlar de tot el que està relacionat amb els sentiments sense cap tipus de problema.
Quan jo era petita reia quan veia que algú es feia un petó; m'enfadava quan la gent em deia que jo acabaria sortint amb tal noi o que m'agradava algú, i són situacions que segurament tots hem viscut. Moments d'infància dels que mai ens hem d'apenedir, ja que tot té el seu temps. Me'n ric quan a l'edat escolar hi ha crios que diuen: el Pere/Maria és el meu novio... (amb aquell to de veu que tots hem sentit un cop o altre) Que maco que els sembla alguns pares aquesta situació; que ridícul que ens sona a alguns, però que feliços són ells de dir-ho i disfrutar del moment.
N'hauríem d'aprendre dels nens, aprendre a no tenir por, dir les coses tal i com les sentim i no ser tan rebuscats. Per què aquesta timidesa que alguns tenim? Per què no ens atrevim a expressar-nos, a donar el pas endavant o fem veure que no ens interessa algú per evitar que s'enteri? Potser estareu pensant: "quina xorrada d'actualització", però el cert és que a molts de nosalters ens passa.
Són molts els amics que m'expliquen els seus "lios amorosos" en busca d'alguna sol·lució, i jo mateixa he buscat ajuda a embolics mentals que no sabia com sortir-me'n. És curiós que poguem donar tants consells, sovint útils, als amics però en canvi no siguem capaços de sol·lucionar els nostres propis problemes.
"L'amor" és complicat, i si ho poso entre comes és perquè és una paraula molt ampla i relativa. Per començar, quan sabem que realment estem enamorats? Tants cops he pensat que estava enamorada i tants cops me n'he adonat que només era una simple atracció o obsessió... Admiro aquells que a la meva edat han trobat l'amor i són feliços.
Jo he estat temps vivint en diferents llocs, sabent que dia o altre marxaria i per tant no podia buscar-me ningú que em lligués. És complicada una situació així, ja que et tanques en tu mateixa i et dius que no "t'enamoraràs" de ningú, però el cert és que en els sentiments no podem decidir. Sempre hi ha hagut algú per el qual desitjava parar-ho tot, donar el pas i intentar aconseguir alguna cosa, però em frenava, entre altre coses, el que em pogués enamorar d'aquella persona i després dir adéu. Per aquest motiu mai he volgut estar lligada a un home, cosa que ells no ho han entès gaire...
Per altra banda algunes com jo solem buscar-nos als més complicats. No ens conformem amb aquells que volen estar amb nosaltres i que no tindríem cap problema, no, sempre anem als difícils: els que passen de nosaltres, els que ens treuen uns quants anys (i parlo de 10 anys cap amunt, que n'hi ha de molts casos...), els que no veurem més, els que viuen en altres països, o ciutats, i per tant serà complicat veure'ls sovint... I després ens enfonsem quan veiem que no hi ha res a fer, i així fins que trobem un altre impossible i aconseguim el nostre propòsit.
Poc a poc anem aprenent de la vida i ens adonem que hem de fer la nostra. Intentar no capficar-nos amb ningú, encara que sé que és fàcil de dir però difícil de posar-ho en pràctica. Com més busquem, menys trobem. Viure el moment és imprescindible ja que després ens apenedim d'haver passat el temps pensant en tios i haver perdut molt temps que podríem haver disfrutat de mil maneres.
A vegades no tenim la vida de cara i desaprofitem les millors oportunitats tontament. Després plorem pel que hem dit o fet i intentem arreglar-ho, tot i que molts cops no es possible trobar una sol·lució i el que hem perdut, perdut està. "L'amor" no és cosa de un, sinó de dos. Per molt que un ho intenti si l'altre no sent el mateix no hi ha res a fer.
Per altra banda, no ens hem de fer els durs i donar llargues fent pensar a l'altre que no ens interessa quan en realitat no és així, ja que si deixem perdre les oportunitats, perdrem aquella persona.
A mi ara em toca canviar, no ser tant dura, sinó més conformista, i ara sí, ara que sé que no em mouré d'aquí durant una bona temprada, ara ja no tinc aquella por a dir adéu i podré ser més objectiva amb tot.
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants."
Estrofes d'una de les cançons d'Antònia Font anomenada "Viure sense tu".
Molts cops creiem que tot gira al voltant nostre, que si volem alguna cosa o a algú no tindrem problema per aconseguir-ho o aconseguir-lo ja que ho tenim tot a favor. No fem esforços i anem de sobrats, i ens ronda pel cap aquella frase que diu: "ja vindrà, tot arriba al seu temps"
Poques vegades he parlat en aquest bloc de sentiments, i crec que és hora de fer-ho, ja que és algo que tots compartim: el fet d'estimar algú. Segurament alguns pensareu que queda "cursi", però en aquests moments poc m'importa que ho penseu, ja que crec que s'hauria de parlar de tot el que està relacionat amb els sentiments sense cap tipus de problema.
Quan jo era petita reia quan veia que algú es feia un petó; m'enfadava quan la gent em deia que jo acabaria sortint amb tal noi o que m'agradava algú, i són situacions que segurament tots hem viscut. Moments d'infància dels que mai ens hem d'apenedir, ja que tot té el seu temps. Me'n ric quan a l'edat escolar hi ha crios que diuen: el Pere/Maria és el meu novio... (amb aquell to de veu que tots hem sentit un cop o altre) Que maco que els sembla alguns pares aquesta situació; que ridícul que ens sona a alguns, però que feliços són ells de dir-ho i disfrutar del moment.
N'hauríem d'aprendre dels nens, aprendre a no tenir por, dir les coses tal i com les sentim i no ser tan rebuscats. Per què aquesta timidesa que alguns tenim? Per què no ens atrevim a expressar-nos, a donar el pas endavant o fem veure que no ens interessa algú per evitar que s'enteri? Potser estareu pensant: "quina xorrada d'actualització", però el cert és que a molts de nosalters ens passa.
Són molts els amics que m'expliquen els seus "lios amorosos" en busca d'alguna sol·lució, i jo mateixa he buscat ajuda a embolics mentals que no sabia com sortir-me'n. És curiós que poguem donar tants consells, sovint útils, als amics però en canvi no siguem capaços de sol·lucionar els nostres propis problemes.
"L'amor" és complicat, i si ho poso entre comes és perquè és una paraula molt ampla i relativa. Per començar, quan sabem que realment estem enamorats? Tants cops he pensat que estava enamorada i tants cops me n'he adonat que només era una simple atracció o obsessió... Admiro aquells que a la meva edat han trobat l'amor i són feliços.
Jo he estat temps vivint en diferents llocs, sabent que dia o altre marxaria i per tant no podia buscar-me ningú que em lligués. És complicada una situació així, ja que et tanques en tu mateixa i et dius que no "t'enamoraràs" de ningú, però el cert és que en els sentiments no podem decidir. Sempre hi ha hagut algú per el qual desitjava parar-ho tot, donar el pas i intentar aconseguir alguna cosa, però em frenava, entre altre coses, el que em pogués enamorar d'aquella persona i després dir adéu. Per aquest motiu mai he volgut estar lligada a un home, cosa que ells no ho han entès gaire...
Per altra banda algunes com jo solem buscar-nos als més complicats. No ens conformem amb aquells que volen estar amb nosaltres i que no tindríem cap problema, no, sempre anem als difícils: els que passen de nosaltres, els que ens treuen uns quants anys (i parlo de 10 anys cap amunt, que n'hi ha de molts casos...), els que no veurem més, els que viuen en altres països, o ciutats, i per tant serà complicat veure'ls sovint... I després ens enfonsem quan veiem que no hi ha res a fer, i així fins que trobem un altre impossible i aconseguim el nostre propòsit.
Poc a poc anem aprenent de la vida i ens adonem que hem de fer la nostra. Intentar no capficar-nos amb ningú, encara que sé que és fàcil de dir però difícil de posar-ho en pràctica. Com més busquem, menys trobem. Viure el moment és imprescindible ja que després ens apenedim d'haver passat el temps pensant en tios i haver perdut molt temps que podríem haver disfrutat de mil maneres.
A vegades no tenim la vida de cara i desaprofitem les millors oportunitats tontament. Després plorem pel que hem dit o fet i intentem arreglar-ho, tot i que molts cops no es possible trobar una sol·lució i el que hem perdut, perdut està. "L'amor" no és cosa de un, sinó de dos. Per molt que un ho intenti si l'altre no sent el mateix no hi ha res a fer.
Per altra banda, no ens hem de fer els durs i donar llargues fent pensar a l'altre que no ens interessa quan en realitat no és així, ja que si deixem perdre les oportunitats, perdrem aquella persona.
A mi ara em toca canviar, no ser tant dura, sinó més conformista, i ara sí, ara que sé que no em mouré d'aquí durant una bona temprada, ara ja no tinc aquella por a dir adéu i podré ser més objectiva amb tot.
11 d’agost del 2008
Records de Formentera
Fa poc que he tornat de l'illa dels somnis, l'illa de la tranquil·litat, de les platges paradisíaques i d'ambient peculiar. Deu dies envoltada de bons amics i disfrutant al màxim de tot allò que ens oferia Formentera.
Trobo a faltar els dies estirats a la platja al costat del Sun Splash, fent de tant en tant unes coca coles i torrant-nos al sol. Sempre acompanyats dels hippies amb les seves furgonetes i els seus gossos voltant per allà. I qui no passava estones jugant amb la taula de surf enclavada al fons marí?
Llargues converses a la vora de l'aigua i cançons acompanyades del so de les onades ompliren les nostres estones a Sa Platgeta, moments que tots nosaltres enyorem i esperem tornar a viure d'aquí un any.
Les nits acostumàvem a passar-les a "sa Fonda". Després de caminar mitja hora per camins de terra sense llum o d'anar tots apretats en un Renault Kangoo de color verd, arribàvem a l'acollidora plaça de Sant Ferran, on la gent s'aplegava al voltant de la Fonda Pepe. Allà trobàvem al Matías, al pare de la Raquel, que ens cuidava molt bé amb les seves begudes i els seus preus econòmics... Ballàvem, bebíem, réiem, xerràvem i féiem amistat amb la gent, entre ells el famós "barber del poble", un home d'aparença semblant al Pare Noel, amb una samarret vermella sense mànigues i una barba blanca i llarga. Un gran home que perseguia a la gent dient: "vols que et talli el cabell?" "el tens molt polit, eh?!" "que potser tens polls?"
Arribaren les festes de Santa Maria i les nits a Sant Ferran foren substituides pels concerts i la rauxa a la plaça de Sant Francesc.
Cesk Freixas, 4 de copes, Mesclat i Rauxa foren alguns dels grups que actuaren aquelles dos nits. Els balls tradicionals i el foc per part dels diables de la Malèfica del Coll tampoc hi faltaren. Dies de música i festa per mantenir les arrels d'una illa en perill de ser repoblada per italians. Gran feina la que fa la Comissió de les Festes de Santa Maria per mantenir l'esperit formenterenc, i esperem que per molts anys duri aquest esforç que molts estan fent.
Encara sento el so dels grills al matí, la remor de la mar, la música del Sun Splash, les pessigolles de les sargantanes quan ens entraven a la tenda, els rajos del sol en contacte amb la pell, l'aigua salada i transparent refrescant-nos el cos, els jemecs de la gossa cada vegada que la trepitjàvem sense voler, les frases mítiques, les cançons i els comentaris mèdics del Txema.
Encara són presents els dinars amb família, el so dels plats quan els rentàvem i xocàven uns amb els altres, el "jo mai mai" a la platja de nit quan tothom dormia i l'únic que jugava era el Roger, el horrible so del mòbil de la Raquel que tant vaig arribar a odiar, el piano i la veu de la Noèlia, els viatges en cotxe amunt i avall, el entrar i sortir del Matías fill, els fabulosos plats que ens preparava la Rita, els comentaris del Gili i el Gerard, el Bernat enganxat a la seva càmera fent fotos a tort i a dret, el constant somriure de la Gemma...
Tants són els moments viscuts aquests deu dies que difícilment es poden explicar tots en un blog.
Records d'una illa que difícilment oblidarem.
Records d'unes festes memorables.
Records d'una gent entranyable.
Records d'uns paissatges de somni.
Records... ara ja són tot records...
Trobo a faltar els dies estirats a la platja al costat del Sun Splash, fent de tant en tant unes coca coles i torrant-nos al sol. Sempre acompanyats dels hippies amb les seves furgonetes i els seus gossos voltant per allà. I qui no passava estones jugant amb la taula de surf enclavada al fons marí?
Llargues converses a la vora de l'aigua i cançons acompanyades del so de les onades ompliren les nostres estones a Sa Platgeta, moments que tots nosaltres enyorem i esperem tornar a viure d'aquí un any.
Les nits acostumàvem a passar-les a "sa Fonda". Després de caminar mitja hora per camins de terra sense llum o d'anar tots apretats en un Renault Kangoo de color verd, arribàvem a l'acollidora plaça de Sant Ferran, on la gent s'aplegava al voltant de la Fonda Pepe. Allà trobàvem al Matías, al pare de la Raquel, que ens cuidava molt bé amb les seves begudes i els seus preus econòmics... Ballàvem, bebíem, réiem, xerràvem i féiem amistat amb la gent, entre ells el famós "barber del poble", un home d'aparença semblant al Pare Noel, amb una samarret vermella sense mànigues i una barba blanca i llarga. Un gran home que perseguia a la gent dient: "vols que et talli el cabell?" "el tens molt polit, eh?!" "que potser tens polls?"
Arribaren les festes de Santa Maria i les nits a Sant Ferran foren substituides pels concerts i la rauxa a la plaça de Sant Francesc.
Cesk Freixas, 4 de copes, Mesclat i Rauxa foren alguns dels grups que actuaren aquelles dos nits. Els balls tradicionals i el foc per part dels diables de la Malèfica del Coll tampoc hi faltaren. Dies de música i festa per mantenir les arrels d'una illa en perill de ser repoblada per italians. Gran feina la que fa la Comissió de les Festes de Santa Maria per mantenir l'esperit formenterenc, i esperem que per molts anys duri aquest esforç que molts estan fent.
Encara sento el so dels grills al matí, la remor de la mar, la música del Sun Splash, les pessigolles de les sargantanes quan ens entraven a la tenda, els rajos del sol en contacte amb la pell, l'aigua salada i transparent refrescant-nos el cos, els jemecs de la gossa cada vegada que la trepitjàvem sense voler, les frases mítiques, les cançons i els comentaris mèdics del Txema.
Encara són presents els dinars amb família, el so dels plats quan els rentàvem i xocàven uns amb els altres, el "jo mai mai" a la platja de nit quan tothom dormia i l'únic que jugava era el Roger, el horrible so del mòbil de la Raquel que tant vaig arribar a odiar, el piano i la veu de la Noèlia, els viatges en cotxe amunt i avall, el entrar i sortir del Matías fill, els fabulosos plats que ens preparava la Rita, els comentaris del Gili i el Gerard, el Bernat enganxat a la seva càmera fent fotos a tort i a dret, el constant somriure de la Gemma...
Tants són els moments viscuts aquests deu dies que difícilment es poden explicar tots en un blog.
Records d'una illa que difícilment oblidarem.
Records d'unes festes memorables.
Records d'una gent entranyable.
Records d'uns paissatges de somni.
Records... ara ja són tot records...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
