Baixem del carro de la impersonalitat

Els canvis no són fàcils per a alguns. La dificultat d'enfrontar-se a allò desconegut, la incertesa de no saber on vas, què o qui trobaràs, com serà la teva vida a partir d'ara. Per alguns un canvi és una paret, un mur que s'alça davant teu i sembla impossible de travessar, però el que no sabem és que darrere d'aquest mur s'alça un gran arbre ple de branques, de camins, d'oportunitats esperant a que nosaltres escollim el nostre camí a la vida.

Coneixo un noi, un noi espavilat, llest però alhora tossut i tancat en ell mateix. Un noi que té por d'expressar-se tal i com és davant els demés, amb prejudicis i angoixes per el què pensarà o deixarà de pensar la gent d'ell. Ell no ho sap, però m'ha ensenyat una cosa molt important a la vida, un principi bàsic que ni ell ni la majoria de la societat aplica: passar de la gent i ser tu mateix.

Vivim en un món de control continu, d'escrutini, crítica, valoració de tot el que ens envolta. Deixem de dir o fer per por a no ser aprovats en aquest gran examen anomenat societat que converteix a les persones en éssers sense personalitat. Segurament no m'equivoco si dic que a casa, a la feina, a l'escola, a la universitat, al carrer... heu sentit frases com "ho haveu vist!" o "a robar carteras", i és que la televisió és un altre dels factors de gran influència en el procés d'homogeneïtzació dels individus, un mitjà que , de la mateixa manera que el cinema, té un gran paper en la fixació d'estereotips, modes, tendències...

Aquest model de societat no ajuda a aquells amb problemes de timidesa i dificultat per trobar-se a ells ,mateixos, no ajuda a travessar el mur dels canvis, i menys si cada dos per tres han d'adaptar-se a nous entorns. És difícil veure com tenim al costat persones que estimem i que, encara que no ho accepten obertament, no troben el seu lloc en aquest món artificial. I és que la única solució per sortir-se'n és no acceptar aquest model, no pujar al carro de la impersonalitat i passar de la gent.

Sóc la primera, però, que accepto la dificultat que suposa no fer cas dels demés. Cal fer un gran esforç per ser tu mateix/a, fer el que t'agradi, el que creguis convenient sense pensar en els altres. Ells són part d'aquesta societat sense imaginació, aquesta societat homogènia, envejosa, competitiva i sense gràcia. I si alguna cosa s'ha demostrat és que triomfen amb èxit, valorat i merescut, aquells que es separen d'aquest model, aquells que no es conformen amb lo més simple sinó que busquen diferenciar-se dels demés. Malauradament aquesta diferenciació no sempre està ben vista, ja que pot degenerar en aspectes negatius com les ànsies de poder, de diners, de protagonisme en excés, però cal ser llest i hàbil per arribar lluny evitant els extrems. Afortunadament puc dir que comparteixo la meva vida amb persones que han sabut arribar lluny i que són admirades per a molts. Ells m'han ensenyat molt sobre valors, fites, objectius, èxit... però sempre dins el respecte a les persones i un límits que no s'han de traspassar.

D'aquesta manera els canvis són més fàcils. Cal viure la vida passant dels judicis socials, que en la majoria de casos es generen per enveges. Cal ser un mateix i gaudir cada moment amb aquells qui realment estimes i t'estimen.

És per això que des d'aquí animo a aquest noi tímid i reservat que aprofiti l'oportunitat que la vida li ofereix ara per començar de nou i canviar de xip. L'animo a que baixi del carro de la impersonalitat, travessi el feixuc mur dels canvis i construeixi el seu camí pedra a pedra gaudint de tots els moments màgics que l'arbre de la vida li ofereix.

Definició en imatge d'una part del meu jo interior

La pau: la petita de casa i la més espavilada

Ja ho diuen que els petits acaben sent els més espavilats. Primer surt en pantalla en el partit Barça-Inter amb el Piqué, i ara la veiem en una foto al diari Marca de Madrid... i és que hauríeu de veure-la com juga a bàsquet la tia!!! :D

Algunes fotos dels pocs dies en solitud a la Segarra.

Hi ha gent que li costa entendre el fet que m'agradi estar sola uns dies, però no us podeu imaginar com gaudeixo de la tranquil·litat, el silenci, la solitud, el no dependre de ningú... I aquesta època de l'any és la millor per fer-ho aquí a Malgrat, ja que és un passada obrir la finestra, notar l'aire fred que entra i veure el cel completament blau, els camps verds i les postes de sol... Aquí sembla que el dia sigui molt més llarg i et doni temps a fer-ho tot: dormir, menjar, pensar, fer feina, escoltar música, mirar la tele, llegir, sortir a fer una volta i sobretot fotografiar. No hi ha res com agafar la càmera i perdre's pels camps fotografiant tot allò que t'envolta, gaudint de cada instant encara que el fred et glaci les mans i la cara, i intentant captar els contrastos de colors de la natura, que són una passada.

Molta sort princesa

Molts cops, quan vaig en tren fent el trajecte Sant Cugat-Barcelona amb els Ferrocarrils Catalans, tinc vint-i-cinc minuts per pensar en tot allò que forma part o ha format part de la meva curta vida. Avui els meus pensaments m'han dut el record d'una princesa negra, una petita i bonica princesa que un dia va tancar els ulls i va estar a punt de no obrir-los mai més.

Normalment, en els contes de fades, nans, prínceps i històries fantàstiques que ens explicaven de petits, apareixia una pobra noia que passava per moments difícils, però sempre hi havia un salvador que feia que la història acabés amb un final feliç. Pot ser la realitat no s'allunya tant dels contes de fades... Tots i totes som aquestes donzelles que en un moment donat esperem un príncep salvador que ens ajudi a superar un moment complicat o que ens guiï en el dia a dia.

L'Alexandra, la nostra petita princesa, també va tenir el seu príncep, o més ben dit, els "seus prínceps". Gent que amb tota la seva bona voluntat i de manera totalment desinteressada l'han ajudat a superar una delicada operació de cor que va estar a punt de no deixar-li veure la llum del sol mai més.

Molts van ser qui van ajudar i donar suport a la Sandra, però crec que si he de posar l'etiqueta de príncep salvador a algú escolliria els meus pares i la meva germana Andrea. Ells van ser qui a través d'una ONG anomenada "Infancia Solidaria" van portar a la nena cap aquí per operar-la i qui durant casi quatre mesos cuidaren de l'Alexandra i Sábado, la seva mare. No negaré que hagi estat difícil, perquè conviure durant tant temps amb gent que parla un altre idioma i que té costums tan diferents a les teves no és gens fàcil, però crec que l'experiència ha valgut la pena.


Ara la petita princesa guineana torna a ser entre els seus corrent, rient i saltant com mai ho ha fet. És una sensació estranya saber que ja no hi és, ja que s'havia convertit en una germana més que tots enyorem, especialment l'Andrea, qui ha dedicat molta part del seu temps a la nena. No sabem si la tornarem a veure algun dia, però si per sort això passa tots sabem que serà d'aquí uns quants anys, i aquella petita princesa guineana s'haurà fet gran i haurà deixat de ser aquell mico que tots recordem que no parava quiet i s'enfilava als braços de qualsevol a la mínima que podia.

Però tot i que l'espera pugui ser llarga o eterna, espero no oblidar mai aquella mirada profunda i plena de vida i sentiment que expressaven els seus ulls. La mirada d'una princesa negra, una princesa guineana que ens va enamorar a tots amb la seva vitalitat, tendresa i, per què no dir-ho, amb el seu caràcter i nervi constant.

Molta sort princesa, espero poder tornar a sentir aviat aquella frase teva "Hola, qué tal? Muy bien, y tu? Fenomenal!!!", o el teu "Ole mi pozo!!" que amb orgull deies quan jugaves amb els nens; i poder cantar amb veu ben alta aquella cançó que crec que tots guardarem en la nostra memòria que deia... "Viva nossa escola, viva nosso jardin..."

"El got sempre mig ple"

No te n'adones del que tens al voltant fins que no obres bé els ulls. És llavors quan acceptes que la majoria de vegades t'has queixat sense raó, sense pensar realment en el que deies, i admets que tots aquells que t'envoltaven i et deien "has d'intentar veure el got sempre mig ple" eren vells savis rics d'experiències capaços de veure el teu món, un món que no veies perquè portaves una vena als ulls. La vida ens porta per camins diferents, alguns més fàcils de travessar i d'altres més complicats, però amb optimisme i seguretat en un mateix tot és possible. Potser aquests dos mots: "optimisme" i "seguretat" són els que sempre m'han mancat, i no puc dir que ara, de cop, hagi canviat radicalment la meva personalitat, però crec que puc acceptar que hi ha una part de mi diferent, més segura que abans. Una part que veu les coses més clares, té uns objectius marcats i sap que si s'esforça aconseguirà tot el que es proposi.

Ara començo, de nou, una nova etapa, i dic "de nou" perquè porto uns quants anys, segurament des de que vaig nàixer, que contínuament m'he hagut d'adaptar a nous ambients, nova gent, marcar-me noves metes... Serà ara el trasllat definitiu? Puc afirmar que no, no ho serà de ben segur, perquè crec que una de les coses que he tret del meu pare és que no puc estar molts anys en el mateix lloc. Tot i així espero quedar-me aquí durant una bona i llarga temporada, ja que si alguna cosa és certa és que no s'està en lloc com a casa, i ara crec que ja hi sóc.


Durant els últims tres anys he viscut en un lloc i altre, però sempre sabent que en qualsevol moment marxaria d'allà, i per tant no vaig fer d'aquells espais les meves llars. Però no em puc queixar, encara que accepto que ho he fet molt, de tot el que he tingut i el que he passat, perquè aprenem a valdre'ns per nosaltres mateixos i a valorar els petit detalls del dia a dia a partir de totes les experiències viscudes.

Cervera, dues temporades a Madrid, els primers sis anys a Sant Cugat, nou mesos a Oxford, un any a Barcelona i ara ja torno a ser a casa, a Sant Cugat. Aquí és on vaig viure els anys més importants de la meva vida i aquí és on per primer cop teníem vivenda pròpia. Els meus pares van donar vida a aquestes quatre parets perdudes pel barri de Sant Francesc des d'on ara escric, i van deixar un caliu que el dia que vaig tornar a obrir la porta per intentar vendre-la a uns possibles compradors em va atrapar per complet. Això és casa meva, casa dels meus pares, casa dels meus germans. Ells no hi són, però el que sí que hi ha és la seva presència perquè vam ser tots nosaltres, nosaltres set, els que vam donar vida a aquests murs llavors morts.

En aquests moments, asseguda en una de les taules del despatx veient el jardí i la gent que passa pel carrer gaudint del sol d'un diumenge de setembre, em sento més segura que mai perquè sé que sóc a casa, i sé que aquí passaré moltes altres experiències, bones i dolentes, que podré anar explicant i acumulant en el calaix dels records. Aquesta llar m'aporta alguna cosa que no sé ben bé què és... potser una presència familiar que fa temps que no tinc? Una presència que em protegeix i transfereix la seguretat que la família et dóna? Sigui el que sigui sé que em sento bé, feliç i amb ganes de fer moltes coses, amb ganes de lluitar per aconseguir tot allò que em proposi, amb ganes de veure "el got sempre mig ple"...

I ara, pujaré i seuré de nou a la terrassa del meu "palau sicilià" com diu algú que estimo, i seguiré estudiant per tal de treure'm aquelles assignatures que en el seu moment no vaig posar prou esforç per superar.

Spot Estrella Damm 2009

No podia ser d'una altra manera. Aquest estiu Estrella Damm ha decidit promocionar-se a través d'una cançó genial i un espectacular paissatge: la magnífica illa de Formentera de la qual, com molts de vosaltres sabeu, n'estic enamorada.

Per desgràcia aquest any no podré disfrutar de l'illa amb els al·lotets i al·lotetes aborígens i no, ja que com molts cops sol passar, se'ns ajunten els plans, i aquest any he pensat que era més adequat passar quinze dies amb la família, cosa que fa temps que no podem fer els set sols.

Tot i així, gràcies a aquest anunci podré recordar l'illa, els paissatges, la gent, les festes, el "xiringo" dels hippies, el blau del mar, les platges tranquil·les, les postes de sol, la brisa marina, el mercat de la Mola, el far des cap de Barberia, les cases blanques i carrers estrets i acollidors de Sant Francesc, la Fonda de Sant Ferran... Tantes coses fantàstiques en un petit tros de terra que és difícil descriure-ho.

Esperem, però, que no es converteixi en atractiu per a multitud de turistes, perquè la màgia de Formentera es perdria com ja ha passat amb altres indrets.

Diada de Formentera

Un cop més, la Comissió de Festes de Santa Maria de Formentera ens va fer gaudir dissabte d'una genial Diada al barri barceloní de Gràcia. Tot va començar amb una xerrada sobre el ballada tradicional d'Eivissa i Formentera, i seguí amb una cercavila popular amb trabucaires, diables, bastoners, castellers i, per suposat, amb una colla de ballarins de les Pitiüses amb vestits típics.




Amb el so dels tabalers dels diables de Gràcia, vam arribar als Lluïsos, on tots plegats gaudirem d'un sopar popular amb plats típics, entre d'altres, vam poder degustar de nou la magnífica "ensalada de biscuit" i les delicioses herbes eivissenque,s que alguns desprestigiaven definint-les com "fluor amb alcohol".


La festa va acabar amb dos concerts protagonitzats per dos grups de les illes: els Projecte Mut (Eivissa) i els 4 de copes (Formentera).

Tot plegat va ser una festa magnífica on tots vam disfrutar un munt. És curiós, però tot allò que està lligat a Formentera sempre acaba amb èxit, serà perquè darrere hi ha gent treballant de valent per a que sigui així?

De nou, felicitats per la festa al·lotets i al·lotetes!

Binta i la gran idea

Seríem capaços de viure sense res, només amb la imaginació i els somnis, i tot i així ser feliços?

Misèria i felicitat

"A l'Àfrica som pobres, no tenim res, però som més feliços que vosaltres gràcies en part a la música, la dansa i la festa; així és com omplim el nostres temps. Allà tothom balla, petits, grans, avis... I no ballen com pals, no; salten i mouen totes les parts del seu cos deixant anar tota l'energia que porten dins, tal i com vosaltres arribareu a fer. Aquí ho teniu tot, aneu estressats, voleu més més i més, i no sou feliços perquè sempre teniu problemes al cap. A l'Àfrica no, nosatres sempre anem tranquils, però perquè no tenim res i per tant no podem ocupar d'altra manera el nostre temps que ballant, tocant, cantant... Heu d'anar-hi, i veureu que tothom somriu, poden estar en la pura misèria, però tots somriuen. Els nens van descalços i la poca roba que tenen està estripada. Però somriuen, ballen, canten, juguen i són feliços. Aprofiteu la dansa africana per alliberar les tensions del món occidental. Quan entreu a classe heu de deixar les vostres preocupacions fora. Balleu i no penseu en què heu de fer de sopar o si heu d'estudiar a l'arribar a casa, no. Deixeu anar el cos, seguiu el ritme de la música i apreneu a ballar com mandingues perquè sé que ho fareu. Gràcies per ser aquí."

Les paraules del meu professor de dansa africana avui quan ha acabat la classe. De la manera com ho deia, el sentiment, emoció i tristesa que reflectien les seves paraules m'ha fet posar la pell de gallina.



Vídeo d'una de les dances: Sabar



Coreografia preparada



Classe i festa de carrer

20 anys, nova etapa

Avui tanco una altra etapa, els 19. Suposo que he d'acceptar que ha estat un any mogudet, ple de sorpreses, desenganys, enrabiades, períodes de baixa moral i altres d'eufòria...

El 25 de febrer de fa just un any estava a la residència de EF, a Oxford, envoltada de gent magnífica amb els qui vaig celebrar el meu aniversari no una, ni dos, sinó tres vegades. La veritat no sé ben bé per què, ja que sempre érem els mateixos. Dos dies després vaig conèixer al Matt. Potser alguns us sorprendrà que comenti això aquí, però ell és qui ha protagonitzat gran part d'aquest període. Heu sentit a parlar algun cop dels capullos? Doncs si voleu un dia us presento a aquest personatge, perquè segur que s'acaba fent famós per la seva gran habilitat de mentir i fer mal emocionalment. El Matt, un anglès magnífic que moltes haurien desitjat estar amb ell, tot i que no ho recomano, em va "prometre el món" i em deia que no podia imaginar-se la seva vida sense mi perquè m'estimava massa per acceptar que jo marxava. Ai gent... quanta tonteria que tenen alguns! Mireu si m'estimava que va desaparèixer en dos ocasions sense dir res. Desaparegut del món totalment, primer dos mesos i després un, i jo com una idiota esperant-lo perquè no podia oblidar-lo. I el que és més fort, li perdonava les excuses que em posava: tenia exàmens i m'he passat els dies a la biblioteca tancat, no podia desconcentrar-me; tenia competicions de rem i criquet a les afores d'Oxford; he estat viatjant i he anat a visitar als meus pares perquè tenia festa a la universitat. I jo qui o què era? Doncs una estúpida com moltes que n'hi ha al món que s'ho creuen tot, però suposo que de tot s'aprèn, o almenys això diuen. Fa 8 mesos que no sé res d'ell. Les últimes paraules van ser: et truco aquesta tarda per dir-te l'hora del partit de criquet, així em vens a veure. Encara estic esperant la convocatòria del partit, el deurien anular, suposo, no creieu? Vaig estar esperant la trucada, però res, ni aquell dia, ni el següent, ni l'altre... Quatre o cinc dies després d'aquella suposada trucada jo marxava d'Oxford definitivament i no podia acceptar que tot aquell temps havia jugat amb mi. Temps després em vaig enterar que tenia novia, sempre l'havia tingut, una super americana, de la qui està bojament enamorat. Jo com una idiota he estat pensant en ell dia rere dia fins fa un parell o tres de mesos que finalment hem va entrar al cap que havia d'acceptar la realitat i aprendre dels errors.

El Matt va entrar a la meva vida i jo era feliç, havia començat els 19 en bon peu, tot i que la cosa no va ser com m'esperava, però no va ser l'única cosa o persona important. Són molts els que van compartir amb mi magnífics moments dels meus 19 a Oxford: la Maria, l'Andrea, la Karina, el Simon, el Manu, el Tarek, la Natàlia, el Nico, el Morel... impossible nombrar-los tots aquí. Durant aquella etapa recordo moments com la ruta per Anglaterra que vam fer amb els pares i germans; la visita dels avis i el Jordi per celebrar l'aniversari; els dies amb la Mònica, el Sergi, el Marc i la Pepis; les múltiples festes amb els de la residència; les nits a la discoteca treballant al guardaroba; les barbacoes i festes a casa el Nico; els aniversaris... Records, records i més records que tinc en la memòria i espero no oblidar mai.



Però els meus 19 no van ser només a Oxford. Quan vaig marxar d'allà em va esperar un magnífic estiu ple d'experiències. Els dies a casa els pares disfrutant amb ells i els germans, els matins que anàvem a muntar a cavall, l'Acampada Jove i el diluvi universal, la magnífica illa de Formentera, Malgrat i les hores mortes amb la família, l'Aquelarre, les excursions per Àger... Un munt de moments que van fer que sigués un estiu genial, tot i que he de dir que vaig perdre hores i hores a l'ordinador perquè em sentia estranya, no estava ubicada. Havia tornat canviada d'Anglaterra i no sabia com reaccionar. Sensacions que no sabria descriure.

Al setembre va començar una nova etapa, aquest cop Barcelona. Pis nou, noves companyes de pis, nova ciutat, nova gent, nova universitat... Tot nou! Tocava adaptar-se un altre cop. Al principi recordo que vaig anar a la universitat amb respecte. No sabia com seria la gent ni els professors, què dir o com dir-ho, però el pitjor va ser tornar als estudis. Havia perdut l'hàbit completament i no sabia com fer-ho per tornar a començar. Estava perduda en l'organització, l'estudi, els mètodes... tot. Poc a poc, però, vaig anar agafant el ritme, i tot i que no les tenia pas totes vaig aprovar-les totes el primer trimestre. Em vaig sorprendre molt, la veritat. La vida a Barcelona continua, i cada vegada li vaig agafant més gust a la ciutat. Quan vaig arribar aquí tenia al cap fer mil coses, apuntar-me a fer activitats, posar-me activa de nou amb les Jerc, fer dansa africana, entrar als diables com a tabalera, continuar estudiant anglès per treure'm l'Advance, treure'm el carnet de cotxe, tornar amb el cello... Però de tot això només he aconseguit fer la dansa i el cello ho intento. No sé si és la manca de temps o jo, que no sé organitzar-me.

Avui tanco una etapa i començo una altra. Què passarà en els meus 20 anys? No ho sé, això ho explicaré d'aquí un any.

La càmera

Després de molt desitjar-ho i sentir enveja envers aquells que tenien bons càmeres de fotos, aquests Reis van donar-me una gran sorpress, i és que en el paquetet que hi havia a la sala hi havia una fantàstica Canon per a mi. No us podeu imaginar l'il·lussió que em va fer!

Diumenge em van faltar cames per sortir al carrer i estrenar-la. Amb l'Arantxa i la Raquel vam fer un tomb per Barcelona i el Tibidabo i aquestes fotos són el resultat d'aquell dia. Ara cal que aprengui a fer servir totes les opcions que té i captar els millors moments de la vida. 

Si cliqueu les fotos, les podreu veure més grans!