Ara començo, de nou, una nova etapa, i dic "de nou" perquè porto uns quants anys, segurament des de que vaig nàixer, que contínuament m'he hagut d'adaptar a nous ambients, nova gent, marcar-me noves metes... Serà ara el trasllat definitiu? Puc afirmar que no, no ho serà de ben segur, perquè crec que una de les coses que he tret del meu pare és que no puc estar molts anys en el mateix lloc. Tot i així espero quedar-me aquí durant una bona i llarga temporada, ja que si alguna cosa és certa és que no s'està en lloc com a casa, i ara crec que ja hi sóc.
Durant els últims tres anys he viscut en un lloc i altre, però sempre sabent que en qualsevol moment marxaria d'allà, i per tant no vaig fer d'aquells espais les meves llars. Però no em puc queixar, encara que accepto que ho he fet molt, de tot el que he tingut i el que he passat, perquè aprenem a valdre'ns per nosaltres mateixos i a valorar els petit detalls del dia a dia a partir de totes les experiències viscudes.
Cervera, dues temporades a Madrid, els primers sis anys a Sant Cugat, nou mesos a Oxford, un any a Barcelona i ara ja torno a ser a casa, a Sant Cugat. Aquí és on vaig viure els anys més importants de la meva vida i aquí és on per primer cop teníem vivenda pròpia. Els meus pares van donar vida a aquestes quatre parets perdudes pel barri de Sant Francesc des d'on ara escric, i van deixar un caliu que el dia que vaig tornar a obrir la porta per intentar vendre-la a uns possibles compradors em va atrapar per complet. Això és casa meva, casa dels meus pares, casa dels meus germans. Ells no hi són, però el que sí que hi ha és la seva presència perquè vam ser tots nosaltres, nosaltres set, els que vam donar vida a aquests murs llavors morts.
En aquests moments, asseguda en una de les taules del despatx veient el jardí i la gent que passa pel carrer gaudint del sol d'un diumenge de setembre, em sento més segura que mai perquè sé que sóc a casa, i sé que aquí passaré moltes altres experiències, bones i dolentes, que podré anar explicant i acumulant en el calaix dels records. Aquesta llar m'aporta alguna cosa que no sé ben bé què és... potser una presència familiar que fa temps que no tinc? Una presència que em protegeix i transfereix la seguretat que la família et dóna? Sigui el que sigui sé que em sento bé, feliç i amb ganes de fer moltes coses, amb ganes de lluitar per aconseguir tot allò que em proposi, amb ganes de veure "el got sempre mig ple"...
I ara, pujaré i seuré de nou a la terrassa del meu "palau sicilià" com diu algú que estimo, i seguiré estudiant per tal de treure'm aquelles assignatures que en el seu moment no vaig posar prou esforç per superar.
