Que tinguem sort...

Hi ha gent que li costa entendre el fet que m'agradi estar sola uns dies, però no us podeu imaginar com gaudeixo de la tranquil·litat, el silenci, la solitud, el no dependre de ningú... I aquesta època de l'any és la millor per fer-ho aquí a Malgrat, ja que és un passada obrir la finestra, notar l'aire fred que entra i veure el cel completament blau, els camps verds i les postes de sol... Aquí sembla que el dia sigui molt més llarg i et doni temps a fer-ho tot: dormir, menjar, pensar, fer feina, escoltar música, mirar la tele, llegir, sortir a fer una volta i sobretot fotografiar. No hi ha res com agafar la càmera i perdre's pels camps fotografiant tot allò que t'envolta, gaudint de cada instant encara que el fred et glaci les mans i la cara, i intentant captar els contrastos de colors de la natura, que són una passada.

Molts cops, quan vaig en tren fent el trajecte Sant Cugat-Barcelona amb els Ferrocarrils Catalans, tinc vint-i-cinc minuts per pensar en tot allò que forma part o ha format part de la meva curta vida. Avui els meus pensaments m'han dut el record d'una princesa negra, una petita i bonica princesa que un dia va tancar els ulls i va estar a punt de no obrir-los mai més.

Normalment, en els contes de fades, nans, prínceps i històries fantàstiques que ens explicaven de petits, apareixia una pobra noia que passava per moments difícils, però sempre hi havia un salvador que feia que la història acabés amb un final feliç. Pot ser la realitat no s'allunya tant dels contes de fades... Tots i totes som aquestes donzelles que en un moment donat esperem un príncep salvador que ens ajudi a superar un moment complicat o que ens guiï en el dia a dia.

L'Alexandra, la nostra petita princesa, també va tenir el seu príncep, o més ben dit, els "seus prínceps". Gent que amb tota la seva bona voluntat i de manera totalment desinteressada l'han ajudat a superar una delicada operació de cor que va estar a punt de no deixar-li veure la llum del sol mai més.

Molts van ser qui van ajudar i donar suport a la Sandra, però crec que si he de posar l'etiqueta de príncep salvador a algú escolliria els meus pares i la meva germana Andrea. Ells van ser qui a través d'una ONG anomenada "Infancia Solidaria" van portar a la nena cap aquí per operar-la i qui durant casi quatre mesos cuidaren de l'Alexandra i Sábado, la seva mare. No negaré que hagi estat difícil, perquè conviure durant tant temps amb gent que parla un altre idioma i que té costums tan diferents a les teves no és gens fàcil, però crec que l'experiència ha valgut la pena.

Ara la petita princesa guineana torna a ser entre els seus corrent, rient i saltant com mai ho ha fet. És una sensació estranya saber que ja no hi és, ja que s'havia convertit en una germana més que tots enyorem, especialment l'Andrea, qui ha dedicat molta part del seu temps a la nena. No sabem si la tornarem a veure algun dia, però si per sort això passa tots sabem que serà d'aquí uns quants anys, i aquella petita princesa guineana s'haurà fet gran i haurà deixat de ser aquell mico que tots recordem que no parava quiet i s'enfilava als braços de qualsevol a la mínima que podia.

Però tot i que l'espera pugui ser llarga o eterna, espero no oblidar mai aquella mirada profunda i plena de vida i sentiment que expressaven els seus ulls. La mirada d'una princesa negra, una princesa guineana que ens va enamorar a tots amb la seva vitalitat, tendresa i, per què no dir-ho, amb el seu caràcter i nervi constant.

Molta sort princesa, espero poder tornar a sentir aviat aquella frase teva "Hola, qué tal? Muy bien, y tu? Fenomenal!!!", o el teu "Ole mi pozo!!" que amb orgull deies quan jugaves amb els nens; i poder cantar amb veu ben alta aquella cançó que crec que tots guardarem en la nostra memòria que deia... "Viva nossa escola, viva nosso jardin..."