Avui tanco una altra etapa, els 19. Suposo que he d'acceptar que ha estat un any mogudet, ple de sorpreses, desenganys, enrabiades, períodes de baixa moral i altres d'eufòria...
El 25 de febrer de fa just un any estava a la residència de EF, a Oxford, envoltada de gent magnífica amb els qui vaig celebrar el meu aniversari no una, ni dos, sinó tres vegades. La veritat no sé ben bé per què, ja que sempre érem els mateixos. Dos dies després vaig conèixer al Matt. Potser alguns us sorprendrà que comenti això aquí, però ell és qui ha protagonitzat gran part d'aquest període. Heu sentit a parlar algun cop dels capullos? Doncs si voleu un dia us presento a aquest personatge, perquè segur que s'acaba fent famós per la seva gran habilitat de mentir i fer mal emocionalment. El Matt, un anglès magnífic que moltes haurien desitjat estar amb ell, tot i que no ho recomano, em va "prometre el món" i em deia que no podia imaginar-se la seva vida sense mi perquè m'estimava massa per acceptar que jo marxava. Ai gent... quanta tonteria que tenen alguns! Mireu si m'estimava que va desaparèixer en dos ocasions sense dir res. Desaparegut del món totalment, primer dos mesos i després un, i jo com una idiota esperant-lo perquè no podia oblidar-lo. I el que és més fort, li perdonava les excuses que em posava: tenia exàmens i m'he passat els dies a la biblioteca tancat, no podia desconcentrar-me; tenia competicions de rem i criquet a les afores d'Oxford; he estat viatjant i he anat a visitar als meus pares perquè tenia festa a la universitat. I jo qui o què era? Doncs una estúpida com moltes que n'hi ha al món que s'ho creuen tot, però suposo que de tot s'aprèn, o almenys això diuen. Fa 8 mesos que no sé res d'ell. Les últimes paraules van ser: et truco aquesta tarda per dir-te l'hora del partit de criquet, així em vens a veure. Encara estic esperant la convocatòria del partit, el deurien anular, suposo, no creieu? Vaig estar esperant la trucada, però res, ni aquell dia, ni el següent, ni l'altre... Quatre o cinc dies després d'aquella suposada trucada jo marxava d'Oxford definitivament i no podia acceptar que tot aquell temps havia jugat amb mi. Temps després em vaig enterar que tenia novia, sempre l'havia tingut, una super americana, de la qui està bojament enamorat. Jo com una idiota he estat pensant en ell dia rere dia fins fa un parell o tres de mesos que finalment hem va entrar al cap que havia d'acceptar la realitat i aprendre dels errors.
El Matt va entrar a la meva vida i jo era feliç, havia començat els 19 en bon peu, tot i que la cosa no va ser com m'esperava, però no va ser l'única cosa o persona important. Són molts els que van compartir amb mi magnífics moments dels meus 19 a Oxford: la Maria, l'Andrea, la Karina, el Simon, el Manu, el Tarek, la Natàlia, el Nico, el Morel... impossible nombrar-los tots aquí. Durant aquella etapa recordo moments com la ruta per Anglaterra que vam fer amb els pares i germans; la visita dels avis i el Jordi per celebrar l'aniversari; els dies amb la Mònica, el Sergi, el Marc i la Pepis; les múltiples festes amb els de la residència; les nits a la discoteca treballant al guardaroba; les barbacoes i festes a casa el Nico; els aniversaris... Records, records i més records que tinc en la memòria i espero no oblidar mai.
Però els meus 19 no van ser només a Oxford. Quan vaig marxar d'allà em va esperar un magnífic estiu ple d'experiències. Els dies a casa els pares disfrutant amb ells i els germans, els matins que anàvem a muntar a cavall, l'Acampada Jove i el diluvi universal, la magnífica illa de Formentera, Malgrat i les hores mortes amb la família, l'Aquelarre, les excursions per Àger... Un munt de moments que van fer que sigués un estiu genial, tot i que he de dir que vaig perdre hores i hores a l'ordinador perquè em sentia estranya, no estava ubicada. Havia tornat canviada d'Anglaterra i no sabia com reaccionar. Sensacions que no sabria descriure.
Al setembre va començar una nova etapa, aquest cop Barcelona. Pis nou, noves companyes de pis, nova ciutat, nova gent, nova universitat... Tot nou! Tocava adaptar-se un altre cop. Al principi recordo que vaig anar a la universitat amb respecte. No sabia com seria la gent ni els professors, què dir o com dir-ho, però el pitjor va ser tornar als estudis. Havia perdut l'hàbit completament i no sabia com fer-ho per tornar a començar. Estava perduda en l'organització, l'estudi, els mètodes... tot. Poc a poc, però, vaig anar agafant el ritme, i tot i que no les tenia pas totes vaig aprovar-les totes el primer trimestre. Em vaig sorprendre molt, la veritat. La vida a Barcelona continua, i cada vegada li vaig agafant més gust a la ciutat. Quan vaig arribar aquí tenia al cap fer mil coses, apuntar-me a fer activitats, posar-me activa de nou amb les Jerc, fer dansa africana, entrar als diables com a tabalera, continuar estudiant anglès per treure'm l'Advance, treure'm el carnet de cotxe, tornar amb el cello... Però de tot això només he aconseguit fer la dansa i el cello ho intento. No sé si és la manca de temps o jo, que no sé organitzar-me.
Avui tanco una etapa i començo una altra. Què passarà en els meus 20 anys? No ho sé, això ho explicaré d'aquí un any.
