29 de febrer

Hola de nou!! Ja torno a ser aquí. 

Abans me n'he adonat de que no us vaig comentar res del concert dels Stomp. Quina passada!!!! Va ser el dia 15 de febrer al teatre d'Oxford. Vam anar un grup de gent interessats per la percussió i vam sortir al·lucinats. Tots aquells que tingueu l'oportunitat d'anar a veure-ls, feu-ho, perquè és algo espectacular. Fan percussió amb qualsevol cosa excepte instruments. Van utilitzar escombres, caixes de llumins, les mans, galledes d'aigua, bosses de plàstic, tubs de goma, cadires, senyals de tràfic, olles, bidons... Una

 passada!!! És increïble el que es pot arribar a fer amb materials que podem trobar en mig del carrer. De debò, val la pena pagar per veure un espectacle com el que donen ells. 

Aquest cap de setmana han vingut a veure'm els avis (Jaume i Magda) i el Jordi, aprofitant que el 25 era el nostre aniversari. Crec que han disfrutat bastant i que els ha agradat Oxford. Això si, del menjar no en parlem perquè no han estat gens satisfets... jajaja El dia de l'aniversari no vam tindre gaire bona sort. Ells en un principi volein anar a Londres, amb tren, però van canviar de idea i van voler anar a Cambridge, amb tren, tossuts ells que jo els deia que no hi havia tren directe i ells dient que sí, oi avis? La cosa és que van treure bitllets i llavors es van adonar que primer havíem d'anar a Londres, baixar en una estació i agafar un altre tren fins a una altra estació de la mateixa ciutat, i allà agafar el tren cap a Cambridge. Jo confesso que estava emprenyada, però ja sabeu com sóc. La cosa és que al final vam dir que ens quedaríem a Londres, però mai hi vam arribar. Aquell dia tot havia d'anar malament.


Vam arribar a Riding i el tren es va parar. Vam haver de sortir tots perquè no podíem continuar. La cosa, per el que em va dir un revisor, era que un tio s'havia tirat a les vies (començo a preocupar-me perquè ja és el segon cop que em passa això en un tren...). Ens van fer anar com a cabres d'un tren a l'altre, però no us penseu que els trens es movien, eh!! Que va!! Pujàvem i als 30 segons ens feien baixar i ens deien: al final aquest tren tampoc pot continuar. S'ha de dir que el tio ho va fer de conya, perquè va aconseguir parar mitja red ferroviària britànica durant unes hores. Vaja, que al final vam cel·lebrar el nostre aniversari en un Xino de Riding on feia un fred que t'hi cagues. I per acabar d'arreglar-ho a mi em va agafar un mal de panxa horrible que vaig haver de buscar ràpidament una farmàcia i comprar paracetamol. Després d'això vam aconseguir agafar un tren cap Oxford. No sabeu que bé que em vaig sentir quan tornava a ser a la ciutat.

La veritat és que Oxford s'ha convertit per a mi en un refugi. Una ciutat on em trobo super agust i protegida. És com si visqués aquí durant anys. Em sento bé quan vaig pel carrer, es respiren altres aires. L'altre dia anava jo sola per un dels carrers peatonals més importants. Estava ple de gent tocant pel carrer, les campanes dels múltiples campanars repicaven amb força. Feia fred, però no m'importava. Jo anava caminant i observant tots els personatges extranys que veia pel carrer. Em parava de tant en tant a veure aparadors, però sense entrar a les botigues perquè ja sé quins preus hi ha. I em sentia feliç, contenta, super bé amb mi mateixa. És una sensació difícil d'explicar per escrit. Oxford m'ha donat algo que no he trobat en altres llocs on he estat (que no dic que no hi hagi estat bé, eh!!), és algo especial.

Abans de deixar-ho vull donar les gràcies des d'aquí a tots aquells que de tant en tant penseu en mi i que vau enrecordar-vos del meu aniversari. Gràcies...

- Gràcies avis per haver vingut aquests dies aquí amb el Jordi. M'ha fet molta il·lusió veure-us i compartir aquests dies amb vosaltres. Per cert, avi, la Maria encara està vermella de la vergonya que li vas fer passar el dia del restaurant amb el cambrer!!!! jajajajajaja

- Gràcies pares per tot. Per donar-me l'oportunitat d'estar aquí, per confiar en mi, per estimar-me, per haver-me donat l'educació que tinc, per pensar en mi, per estar sempre disposats a ajudar, per estar sempre pendents... Gràcies per ser com sou.

- Gràcies Núria, Geroni, Magda, Magalí i Tània per la carta que m'heu enviat. M'ha fet molta il·lusió. I moltes gràcies Tània per la postal que m'has fet, és molt xula!!!

- Gràcies Andrea i Jordi pels regals. Andrea, la samarreta és guapíssima!! Però no t'oblidis d'enviar-me una foto amb la teva per veure com es posa perquè és super rara!!!! jajajajajaja

- Gràcies Mònica per el DVD de Salvador i per haver fet tots els possibles per aconseguir-lo.

- Gràcies a tots aquells que d'una manera o altra m'han felicitat i m'han desitjat el millor.

Ah!!! M'ho deixava... Ara tinc un peix a l'habitació. Es diu Nemo. Ja sé que no sóc gaire original amb el nom, però es que quan me'l van donar es deia Romeo i m'he negat rotundament tindre un peix amb aquest nom!!!!!! La cosa és que el tenia una amiga meva, però estava matant-lo. Penseu que un cop un tio se'l va posar a la boca i després li va tirar cervesa a la peixera. Pobre peix. Ara estava nedant entre aigua groga i merda. Finalment l'he adoptat i a veure si el salvo, tot i que no te molt bon aspecte. Això sí!! Estic buscant candidat per a quan es mori que el tregui de la peixera perquè jo no penso ni tocar-lo. Ja en vaig tindre prou amb el conill i el gat de l'Andrea. Un estava ben petrificat, i l'altre destossat per dins (el va atropellar un cotxe...). Sé que ma mare deu estar al·lucinant de que ara m'hagi posat en defensa d'un animal, així és la vida, tots canviem! jeje

Bé, us deixo. Una abraçada molt forta.

--------------------------------------

CASTELLANO:

Hola de nuevo!! Ya estoy aquí. 

Antes me he dado cuenta de que no os comenté nada del concierto de los Stomp. Qué pasada!!!! Fue el día 15 de febrero en el teatro de Oxford. Fuimos un grupo de gente interesados por la percusión y salimos flipando. Todos aquellos que tengáis la oportunidad de ir a verles, hacedlo, porque es algo espectacular. Hacen percusión con cualquier cosa excepto instrumentos. Utilizaron escobas, cajas de cerillas, las manos, cubos de agua, bolsas de plástico, tubos de goma, sillas, señales de tráfico, ollas, bidones... Una pasada!!! Es increíble el que se puede llegar a hacer con materiales que podemos encontrar en medio de la calle. De verdad, vale la pena pagar por ver un espectáculo como el que dan ellos. 

Este fin de semana han venido a verme los abuelos (Jaume y Magda) y Jordi, aprovechando que el 25 era nuestro cumple. Creo que han disfrutado bastante y les ha gustado Oxford. Eso si, de la comida no hablamos porque no han salido nada satisfechos... jajaja El día del cumple no tuvimos demasiada buena suerte. Ellos en un principio querían ir a Londres, en tren, pero cambiaron de idea y quisieron ir a Cambridge, en tren, tercos ellos que yo los decía que no había tren directo y ellos diciendo que sí, verdad abuelos? La cosa es que sacaron billetes y entonces se dieron cuenta de que primero teníamos que ir a Londres, bajar en una estación y coger otro tren hasta otra estación de la misma ciudad, y allí coger el tren dirección Cambridge. Yo confieso que estaba cabreada, pero ya sabéis como soy. La cosa es que al final dijimos que nos quedaríamos en Londres, pero nunca llegamos. Aquel día todo tenía que ir mal. Llegamos a Riding y el tren se paró. Tuvimos que salir todos porque no podíamos continuar. La cosa, por lo que me dijo un revisor, era que un tio se había tirado a las vías (empiezo a preocuparme porque ya es la segunda vez que me pasa esto en un tren...). Nos hicieron ir como cabras de un tren a otro, pero no os penséis que los trenes se movían, eh!! Que va!! Subíamos y a los 30 segundos nos hacían bajar y nos decían: al final este tren tampoco puede continuar. Tengo que decir que el tio lo hizo de coña, porque consiguió parar media red ferroviaria británica durante unas horas. Vaya, que al final celebramos nuestro cumple en uno Chino de Riding donde hacía un frío que te cagas. Y para terminar, a mí me cogió un dolor de estómago horrible que tuve que buscar rápidamente una farmacia y comprar paracetamol. Finalmente conseguimos coger un tren a Oxford. No sabéis que bien que me sentí cuando llegamos a la ciudad.

La verdad es que Oxford se ha convertido para mí en un refugio. Una ciudad dónde me encuentro super agusto y protegida. Es como si viviera aquí desde hace años. Me siento bien cuando voy por la calle, se respiran otros aires. El otro día iba yo sola por una de las calles peatonales más importantes. Estaba llena de gente tocando por la calle, las campanas de los múltiples campanarios repicaban con fuerza. Hacía frío, pero no me importaba. Yo iba andando y observando todos los personajes raros que veía por la calle. Me paraba de vez en cuando a ver escaparates, pero sin entrar a las tiendas porque ya sé qué precios hay. Me sentía feliz, contenta, super bien conmigo misma. Es una sensación difícil de contar por escrito. Oxford me ha dado algo que no he encontrado en otros lugares dónde he estado (que no digo que no haya estado bien, eh!!), es algo especial. 

Antes de dejarlo quiero dar las gracias desde aquí a todos aquellos que de vez en cuando pensáis en mí y que os acordasteis de mi cumple. Gracias... 

- Gracias abuelos por haber venido estos días aquí con Jordi. Me ha hecho mucha ilusión veros y compartir estos días con vosotros. Por cierto, abuelo, Maria todavía está roja de la vergüenza que le hiciste pasar el día del restaurante con el camarero!!!! jajajajajaja 

- Gracias padres por todo. Por darme la oportunidad de estar aquí, por confiar en mí, por quererme, por haberme dado la educación que tengo, por pensar en mí, por estar siempre dispuestos a ayudar, por estar siempre pendientes... Gracias por ser como sois. 

- Gracias Núria, Geroni, Magda, Magalí y Tània por la carta que me habéis enviado. Me ha hecho mucha ilusión. Y muchas gracias Tània por la postal que me has hecho, es muy xula!!! 

- Gracias Andrea y Jordi por los regalos. Andrea, la camiseta es guapíssima!! Pero no te olvides de enviarme una foto con la tuya para ver como se pone porque es super rara!!!! jajajajajaja 

- Gracias Mònica por el DVD de Salvador y por haber hecho todos los posibles por conseguirlo. 

- Gracias a todos aquellos que de una manera u otra me han felicitado y me han deseado lo mejor. 

Ah!!! Me lo dejaba... Ahora tengo un pez en la habitación. Se llama Nemo. Ya sé que no soy demasiado original con el nombre, pero es que cuando me lo dieron se llamaba Romeo, y me he negado rotundamente tener un pez con este nombre!!!!!! La cosa es que lo tenía una amiga mía, pero estaba matándolo. Pensad que una vez un tio se lo puso en la boca y después le echó cerveza a la pecera. Pobre pez. Ahora estaba nadando entre agua amarilla y mierda. Finalmente lo he adoptado y a ver si lo salvo, aun así, no tiene muy buen aspecto. Eso sí!! Estoy buscando candidato para cuando se muera que lo saque de la pecera porque yo no pienso ni tocarlo. Ya tuve suficiente con el conejo y el gato de Andrea. Uno estaba bien petrificado, y el otro destrozado por dentro (lo atropelló un coche...). Sé que mi madre debe estar flipando de que ahora me haya puesto en defensa de un animal, así es la vida, todos cambiamos! jeje 

Bien, os dejo. Un abrazo muy fuerte.