Estimar

"Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants."

Estrofes d'una de les cançons d'Antònia Font anomenada "Viure sense tu".

Molts cops creiem que tot gira al voltant nostre, que si volem alguna cosa o a algú no tindrem problema per aconseguir-ho o aconseguir-lo ja que ho tenim tot a favor. No fem esforços i anem de sobrats, i ens ronda pel cap aquella frase que diu: "ja vindrà, tot arriba al seu temps"

Poques vegades he parlat en aquest bloc de sentiments, i crec que és hora de fer-ho, ja que és algo que tots compartim: el fet d'estimar algú. Segurament alguns pensareu que queda "cursi", però en aquests moments poc m'importa que ho penseu, ja que crec que s'hauria de parlar de tot el que està relacionat amb els sentiments sense cap tipus de problema.

Quan jo era petita reia quan veia que algú es feia un petó; m'enfadava quan la gent em deia que jo acabaria sortint amb tal noi o que m'agradava algú, i són situacions que segurament tots hem viscut. Moments d'infància dels que mai ens hem d'apenedir, ja que tot té el seu temps. Me'n ric quan a l'edat escolar hi ha crios que diuen: el Pere/Maria és el meu novio... (amb aquell to de veu que tots hem sentit un cop o altre) Que maco que els sembla alguns pares aquesta situació; que ridícul que ens sona a alguns, però que feliços són ells de dir-ho i disfrutar del moment.

N'hauríem d'aprendre dels nens, aprendre a no tenir por, dir les coses tal i com les sentim i no ser tan rebuscats. Per què aquesta timidesa que alguns tenim? Per què no ens atrevim a expressar-nos, a donar el pas endavant o fem veure que no ens interessa algú per evitar que s'enteri? Potser estareu pensant: "quina xorrada d'actualització", però el cert és que a molts de nosalters ens passa.

Són molts els amics que m'expliquen els seus "lios amorosos" en busca d'alguna sol·lució, i jo mateixa he buscat ajuda a embolics mentals que no sabia com sortir-me'n. És curiós que poguem donar tants consells, sovint útils, als amics però en canvi no siguem capaços de sol·lucionar els nostres propis problemes.

"L'amor" és complicat, i si ho poso entre comes és perquè és una paraula molt ampla i relativa. Per començar, quan sabem que realment estem enamorats? Tants cops he pensat que estava enamorada i tants cops me n'he adonat que només era una simple atracció o obsessió... Admiro aquells que a la meva edat han trobat l'amor i són feliços.

Jo he estat temps vivint en diferents llocs, sabent que dia o altre marxaria i per tant no podia buscar-me ningú que em lligués. És complicada una situació així, ja que et tanques en tu mateixa i et dius que no "t'enamoraràs" de ningú, però el cert és que en els sentiments no podem decidir. Sempre hi ha hagut algú per el qual desitjava parar-ho tot, donar el pas i intentar aconseguir alguna cosa, però em frenava, entre altre coses, el que em pogués enamorar d'aquella persona i després dir adéu. Per aquest motiu mai he volgut estar lligada a un home, cosa que ells no ho han entès gaire...

Per altra banda algunes com jo solem buscar-nos als més complicats. No ens conformem amb aquells que volen estar amb nosaltres i que no tindríem cap problema, no, sempre anem als difícils: els que passen de nosaltres, els que ens treuen uns quants anys (i parlo de 10 anys cap amunt, que n'hi ha de molts casos...), els que no veurem més, els que viuen en altres països, o ciutats, i per tant serà complicat veure'ls sovint... I després ens enfonsem quan veiem que no hi ha res a fer, i així fins que trobem un altre impossible i aconseguim el nostre propòsit.

Poc a poc anem aprenent de la vida i ens adonem que hem de fer la nostra. Intentar no capficar-nos amb ningú, encara que sé que és fàcil de dir però difícil de posar-ho en pràctica. Com més busquem, menys trobem. Viure el moment és imprescindible ja que després ens apenedim d'haver passat el temps pensant en tios i haver perdut molt temps que podríem haver disfrutat de mil maneres.

A vegades no tenim la vida de cara i desaprofitem les millors oportunitats tontament. Després plorem pel que hem dit o fet i intentem arreglar-ho, tot i que molts cops no es possible trobar una sol·lució i el que hem perdut, perdut està. "L'amor" no és cosa de un, sinó de dos. Per molt que un ho intenti si l'altre no sent el mateix no hi ha res a fer.

Per altra banda, no ens hem de fer els durs i donar llargues fent pensar a l'altre que no ens interessa quan en realitat no és així, ja que si deixem perdre les oportunitats, perdrem aquella persona.

A mi ara em toca canviar, no ser tant dura, sinó més conformista, i ara sí, ara que sé que no em mouré d'aquí durant una bona temprada, ara ja no tinc aquella por a dir adéu i podré ser més objectiva amb tot.