Avui li toca a ella

Fa molt temps que no actualitzo el bloc, però crec que les actualitzacions s'han de fer quan hi ha causes per escriure, i fins ara, amb la vida montòtona d'estudiant, no hi ha hagut ni temps ni motius. Ara ja s'han acabat els exàmens i torno a estar a casa, amb els meus. En aquests moments, quan no estàs sola sino acompanyada de la família i amics, és quan et venen al cap mil raons per les quals hauria d'actualitzar aquest bloc, i una de les raons és la meva mare. Avui va dedicat a ella.

Porto tres mesos a Barcelona i ara més que mai és quan me n'adono de com la trobo a faltar. Dissabte, quan vaig arribar a Madird, vam anar tots a veure-la cantar en el concert de Nadal de la coral. El concert va començar quan van sortir tots els cantants i van col·locar-se a l'escenari, tots menys les sopranos. Va sortir la directora, però les sopranos seguien absents... De repent un cant, una veu aguda que cantava sola, que ressonava per tota la sala. Era ella, era la mare, al capdavant de les sopranos que s'apropaven a l'escenari. Ella va iniciar el cant, i totes les altres s'hi van afegir. Vaig sentir-me tant feliç de saber que ella era allà i que per fi, després de tants anys, tornava a cantar... i no només cantava a la coral, sinó que els solos que feia deixaven a tothom bocabadats. I ella era la meva mare, la que m'ha criat i la que m'ha ensenyat tantes coses a la vida.

Quan vivim a casa els pares no ens adonem del que tenim, de tot el que fan ells per nosaltres. Ens dóna la sensació de que quan ens renyen o ens diuen les coses només és per fer-nos enfadar, per privar-nos de fer el que volem per què si, sense cap motiu. Però un cop has marxat, un cop veus i vius la vida i t'has d'espavilar, te n'adones de que la majoria de coses que et deien i et feien fer tenien una raó de pes. Tot és pel nostre bé, i sense la seva eduació ara no seríem res.

Quan era petita, i no tant petita..., em feia moltíssima ràbia que la mare em renyés quan no desparava taula, no em feia el llit, no ajudava amb les feines de casa... però ara veig que encara que va costar molts crits i cabrejos entre nosaltres dues, ha valgut la pena. Em fa ràbia quan veig que hi ha joves que no saben o els fa mandra netejar els plats, el pis o simplement baixar les escombreries. Joves que els hi han fet tot a la vida i encara es queixen dels pares que tenen, i la majoria de queixes són: no em donen prous diners i no puc fer el que vull; o bé, tinc unes ganes de marxar de casa i fer la meva vida... Marxar de casa és molt maco, t'espaviles moltíssim i no tens a ningú que et controli, això és cert. Però trobes a faltar l'estima que els pares et donen, el calor familiar i fins i tot les picabaralles entre germans.

A vegades, quan parlo amb la mare per telèfon, penso en tot el que ha deixat de fer a la vida per nosaltres. La dansa, el cant, la coral, les classes de solfeig... Ha dedicat tota la seva vida a cuidar-nos, a la nostra educació, i nosaltres mai li hem sapigut valorar prou. No ens adonem de tot això fins que ja és massa tard, fins que ja hem marxat, i em fa ràbia acceptar-ho. La paciència que ha tingut amb nosaltres no es pot descriure amb paraules. Jo mai hagués aguantat una nena histèrica que li feia mandra estudiar viol·loncel i plorava perquè no en tenia ganes, però la mare l'obligava, i si ara és capaç de tocar alguna cosa digne és gràcies a ella. O no hagués aguntat dos nens repelents que l'únic que fan és molestar als demés i comportar-se com criatures. Ni hagués soportat estar tots els dies fent esmorzars, dinars i sopars per a que després arribessin els fills i diguessin que el menjar era fastigós o que no en volien perquè no tenien gana. No ens adonem del que fem, sobretot quan som petits, però amb les paraules es fa molt mal i en una mare com la meva tot va per dins.

Ara estic contenta perquè per fi pot fer coses per ella: l'anglès, la coral, les classes de cant, les activitats per nens a l'escola... Però encara li queda aguantar bastant, ja que els més petits encara han de crèixer i madurar moltíssim per adonar-se del seu comportament envers ella. Però poc a poc es va posant ordre a casa i els seus esforços van donant resultats positius.

Ara el que desitjo és que arribi el dia en que tant ella com el pare puguin disfrutar de la seva masia, amb els cavalls, les gallines i els llençols volant al vent que fa tant temps que somnien tindre. Quan arribi aquest dia, tots els seus esforços a la vida hauran servit per adquirir el major somni que ells tenen.

Gràcies per ser tu, per ser la mare, per estar sempre pendent de nosaltres, per desitjar el millor per a tots, per ser bona persona, per estar sempre al nostre costat, per tirar sempre endavant passi el que passi, per estimar-nos... Què més es pot demanar d'una mare?