FOTOS

6 de Febrer

Hola a tots. Ja torno a ser aquí. Avui és diumenge i en aquests moments estic estirada al llit i observant a la gent que està asseguda al jardí, tots amb una cara de son que no s'aguanten. Ells ahir van anar de festa, jo treballava. Aquest és el motiu dels diferents estats d'ànims en que ens trobem avui uns i altres.

A nivell acadèmic m'han canviat al nivell 6. No està malament... Jo creia que em pujarien a mitjans de març, però no, ja hi sóc.



La residència està solitaria. Els belgues estan a Brighton, alguns espanyols a Amsterdam, els mexicans a Liverpool i altres estan de compres a Londres. La meva companya d'habitació ha arribat aquest matí de Edinburgh i ara està dormint la mona (per a que us feu una idea són les 15.45h). Per variar quan ha arribat m'ha despertat perquè ha començat a remenar bosses i a obrir i tancar calaixos. Me l'he quedat mirant amb cara assessina per a que parés, i ha funcionat... jeje A les 8 del matí no estic d'ànims per obrir la boca i dir-li amb bones paraules que no faci soroll, i més si he arribat de treballar a les 5 del matí.



Ah!! Per als que encara no ho sapigueu, vaig trobar feina, però ara torno a estar sense. En aquests moments debeu tenir la cara en forma de peix intentant entendre el per què, doncs bé, m'explicaré. La cosa és que després de buscar feina durat mesos en vaig trobar en el guardaroba d'una discoteca gràcies a un amic que està treballant allà. Em pagaven de conya, 6 pounds (9€) l'hora i treballava tres nits (algunes setmanes 4) durant 5 hores. La cosa és que jo no tenia contracte fixe, només era el que en diuen "Emergency Staff", ja que en aquests llocs quan falta algú doncs truquen a altres per a que el substitueixi i cobren la mateixa nit. La cosa és que una nit una amiga em va demanar si podia anar ella a treballar per mi perquè anava molt malament de diners. Jo vaig accedir-hi, i el meu premi per intentar ajudar-la ha estat quedar-me sense feina, perquè a ella l'han contractat com a fixa. La van contractar la mateixa nit. Ella va firmar amb la condició que em trobessin a mi una altra feina, i ara estic esperant la resposta d'una altra discoteca d'aquí més gran. Allà treballaria més dies però cobraria més. Ahir vaig treballar perquè vaig substituir a la meva amiga. Jo necessitava diners i ella volia anar de festa, per això avui he arribat a les 5.





Canviant de tema, aquí teniu fotos de la meva companya d'habitació. Una de elles, la que està amb la Maria, defineix super bé com és ella. Està com acollonada de tot. En les altres està llegint. Està llegint un llibre, en japonés clar, que no sé com s'ho fa però sempre vaig que va per la mateixa pàgina, no avança. És curiós, perquè llegeix de dalt a baix i començant el llibre per darrere.





Ahir vaig anar a veure al teatre un concert dels Soweto Gospel Choir. Quina passada!!! Vaig disfrutar moltíssim. És un grup africà que canten Gospel però amb ritmes i balls típics de les tribus d'Àfrica. Anaven amb vestits super colorits i es movien com si la música els sortís de dins i els portés a moure el cos contínuament. La veritat és que la cultura africana em torna boja. La seva música és com si sortís del centre de la Terra. Quan escoltes les seves veus i veus les seves dances te n'adones que són els sons de la natura el que intenten expressar. És la manera més natural que puguem tenir els humans de contactar uns amb els altres i amb el món que ens envolta. Quan escoltes els sons dels tambors és com si sigués el batec de la terra que intenta submergir-nos en un atmòsfera de pau, tranquil·litat i llibertat. La població africana són gent que sempre van junts, s'ajuden uns als altres, disfruten al màxim amb la música i amb la seva cultura, i crec que tots nosaltres hauríem d'aprendre d'ells perquè són un bon exemple d'humanitat. Ahir la gent del públic disfutava veient com es movien, com ballaven, com disfrutaven dalt de l'escenari, com s'entenien uns als altres a l'hora de ballar, cantar, cridar... La veritat és que va ser algo espectacular.

P.D. En una de les fotos em veieu a mi amb la super granota verda que el Marc em va deixar. A la gent li encanta, tots els que venen a l'habitació volen agafar-lo perquè diuen que el tacte és super agradable. S'ha tornat famós, i fins i tot li han posat un nom "Blo Blo"!!! jejeje (cosa de francesos)

--------------------------------------------

CASTELLANO:

Hola a todos. Ya stoy aquí. Hoy es domingo y en estos momentos estoy tirada en la cama observando a la gente que está en el jardín, todos con una cara de sueño que no se aguantan. Ellos ayer fueron de fiesta, yo trabajé. Éste es el motivo de los diferentes estados de ánimos en que nos encontramos hoy unos y otros.

A nivel académico me han cambiado al nivel 6. No está mal... Yo creía que me subirían a mediados de marzo, pero no, ya estoy.

La residencia está solitaria. Los belgas están en Brighton, algunos españoles en Amsterdam, los mejicanos en Liverpool y otros están de compras en Londres. Mi compañera de habitación ha llegado esta mañana de Edinburgo y ahora está durmiendo la mona (para que os hagáis una idea son las 15.45h). Para variar al llegar me ha despertado porque ha empezado a remover bolsas de plástico y a abrir y cerrar cajones. Me la he quedado mirando con cara asesina para que parara, y ha funcionado... jeje A las 8 de la mañana no estoy de ánimos como para abrir la boca y decirle con buenas palabras que no haga ruido, y más si he llegado de trabajar a las 5 de la mañana.

Ah!! Para los que todavía no lo sepáis, encontré trabajo, pero ahora vuelvo a estar sin. En estos momentos debéis tener la cara en forma de pez intentando entender el por qué, pues bien, me explicaré. La cosa es que tras buscar empleo durado meses lo encontré en el guaropa de una discoteca gracias a un amigo que está trabajando allí. Me pagaban super bien, 6 pounds (9€) la hora y trabajaba tres noches (algunas semanas 4) durante 5 horas. La cosa es que yo no tenía contrato fijo, sólo era el que dicen "Emergency Staff", puesto que en estos lugares cuando falla alguien pues llaman a otras para que lo sustituya y cobran la misma noche. La cosa es que una noche una amiga me pidió si podía ir ella a trabajar por mí porque iba muy mal de dinero. Yo accedí, y mi premio por intentar ayudarla ha sido quedarme sin trabajo, porque a ella la han contratado como fija. La contrataron la misma noche. Ella firmó con la condición de que me encontraran otro trabajo, y ahora estoy esperando la respuesta de otra discoteca más grande. Allí trabajaría más días, pero cobraría más. Ayer trabajé porque substituí a mi amiga. Yo necesitaba dinero y ella quería ir de fiesta, por eso hoy he llegado a casa a las 5.

Cambiando de tema, aquí tenéis fotos de mi compañera de habitación. Una de ellas, la que está con Maria, define super bien como es ella. Está como acojonada de todo. En las otras está leyendo. Está leyendo un libro, en japonés claro, que no sé como se lo hace pero siempre va por la misma página, no adelanta. Es curioso, porque lee de arriba abajo y empezando el libro por detrás.

Ayer fui a ver al teatro un concierto de los Soweto Gospel Choir. Qué pasada!!! Disfruté muchísimo. Es un grupo africano que cantan Gospel pero con ritmos y bailes típicos de las tribus de África. Iban con vestidos super coloridos y se movían como si la música les saliera de dentro y les llevase a mover el cuerpo contínuamente. La verdad es que la cultura africana me vuelve loca. Su música es como si saliera del centro de la Tierra. Cuando escuchas sus voces y ves sus danzas te das cuenta de que son los sonidos de la natura el que intentan expresar. Es la forma más natural que podemos tener los humanos de contactar unos con los otras y con el mundo que nos rodea. Cuando escuchas los sonidos de los tambores es como si fuese el latido de la tierra que intenta sumergirnos en un atmosfera de paz, tranquilidad y libertad. La población africana son gente que siempre van juntos, se ayudan unos a los otros, disfrutan al máximo con la música y con su cultura, y creo que todos nosotros deberíamos de aprender de ellos porque son un buen ejemplo de humanidad. Ayer la gente del público disfutava viendo cómo se movían, como bailaban, como gozaban arriba en el escenario, como se entendían unos con los otras a la hora de bailar, cantar, gritar... La verdad es que fue algo espectacular.

P.D. En una de las fotos estoy con la super rana verde que mi primo Marc me dejó. A la gente le encanta, todo los que vienen a mi habitación quieren cojerlo porque dicen que su tacto es muy agradable. Se ha vuelto famoso, y le hemos puesto nombre: "Blo Blo"!!! jejeje (cosa de franceses)

21 de gener

Dissabte passat van marxar la majoria dels belgues amb qui solia anar, incloent la meva companya d'habitació. És estrany, ja que ara ja no truquen cada 10 minuts a la porta o ja no he de recollir de terra tota la roba que la Caroline deixava escampada per tot arreu. Ara l'habitació està ordenada i fa bona olor, cosa que no aconseguia des de principis d'octubre. Però és cert que la trobo a faltar, podia ser bruta, o fins i tot li podíem aplicar l'adjectiu: guarra, però era bona noia. Ens duiem bé, era simpàtica, podíem parlar de tot i mai vam tindre cap problema de connexió.

Ahir a la nit va arribar la nova companya. És japonesa, i, em sap greu dir-ho perquè estic quedant com una gran criticona (no dic que no ho sigui eh!!! jajaja), però... és bastant rara. És cert que són les primeres hores, però la primera impressió per a tots ha estat xocant. Té 21 anys i encara no he estat capaç de memoritzar el seu nom. No parla pràcticament res d'anglès però tot i així l'han posat en el nivell 4, estic començant a dubtar del sistema educatiu d'aquí. Em sap greu dir-ho, però sembla una gallina perquè no para de moure el cap endavant i enrere, tot obrint i tancant els ulls i movent el cos d'un cantó a l'altre. És molt tímida i li hem d'explicar les coses de 40 maneres diferents per a que ens entengui. A més a més a les nits fa sorolls mooooooolt raros... jajajaja Per altra banda és cert que el seu idioma és molt diferent al anglès, i és normal que li sigui difícil. Ah!! I el que em toca els nassos és que se'n va a dormir a les 7.30 - 8.00h de la tarda i es lleva a les 6 del matí. Llavors es posa a fer sorolls remenant bosses i obrint l'aixeta. Avui s'ha llevat a les 6 tenint classe a les 2.00h, jo no sé que farà demà al matí, que comença a les 9.00h, és capaç de llevar-se a les 4!!!

Estic contenta perquè he desobert un supermercat que està mol bé de preu. És diu Iceland, i avui he comprat: 2 cartrons de llogurts, 4 sucs de taronja, 5 pots de sopa preparada (sé que sona fastigós, però la vida és així els caps de setmana, a base de menjars precuinats), lassanya, arròs amb verdures, plàtans, pasta de dents i dos garrafes de llet (aquí van amb garrafes). Tot això m'ha costat 12 pounds. No està malament, oi? jajajaja

Demà aniré a comprar les entrades per a dos espectacles que hi ha al febrer i que vull anar. Un d'ells és el Soweto Gospel Choir, que van actuar fa poc a Barcelona i ara fan gira per Gran Bretanya; i l'altre és els Stomp, un grup de gent que fa percussió amb llaunes, escombres, cubells d'escombreries... Recordeu aquell anunci de Coca Cola on surtien un grup de nois en una taula fent ritmes amb les mans? Doncs crec que són els mateixos! jaja

Bé, us deixo que ja és tard. Una abraçada a tots!!!

16 de gener

Ja fa un mes que no actualitzo, m'haureu de perdonar per no donar senyals de vida, però entre les vacances de Nadal i la incoroporació de nou a la vida oxforiana me oblidat del tot del bloc!!



Durant aquest mes han passat moltes coses. Primer, la setmana a la residència sense classes. La majoria de gent va tornar per Nadal als seus països el dia 15, però jo em vaig quedar fins el 23 de Desembre. Aquella setmana va ser totalment diferent a les altres. La residència estava buida, sorties al jardí i no veies a ningú, la cafeteria era un desert de cadires i taules, la sala d'estar neta... fins i tot el menjar estava bo!!! Tot i així hi havia nits que no sabíem què fer. Miràvem pelis, llegíem, feiem el ruc pel passadís tot fent-nos fotos... Va ser diferent, però al mateix temps gratificant.



El dia 23 a les 7 del matí em vaig llevar disposada a agafar totes les meves coses i dirigir-me a la parada de bus per anar a l'aeroport. A les 9 era a la parada, i va ser llavors quan em vaig adonar que no portava els bitllets de l'autobús que em portava fins a Luton. Em va tocar còrrer cap a la residència deixant tirades les maletes en mig del carrer, perquè el primer bus passava en 5 minuts. Per sort meva vaig arribar a temps. Després d'aquest primer autobús que em va portar a Headington, en vaig agafar un altre que em va dur a l'aeroport de Luton. Al cap d'una hora i mitja vaig arribar i a les dos hores vaig agafar l'avió fins a Reus. Un cop vaig arribar vaig agafar un taxi fins a l'estació de trens de Tarragona, vaig esperar-me allà tirada dos hores i després vaig agafar el tren fins a València, on m'esperaven els meus pares i l'Andrea. Vam pujar al cotxe i ens vam dirigir a Algemesí, on m'esperaven els avis i la resta de germans. Com podeu veure un dia llarg i molt dur on vaig acabar odiant els mitjans de transport.



Vam estar per terres valencianes fins el dia 26, que vam anar cap a Malgrat. Vaig estar allà fins el 28, que altre cop vaig agafar un autobús, aquest cop l'Alsina Graells, que em va portar fins a Barcelona, i d'allà me'n vaig anar a Sant Cugat. Va ser llavors quan em vaig fer la rapada de cabells que a tanta gent ha impactat aquí a Oxford. El dia 29 l'Ariadna Terribas i Llopis va tornar a agafar un autobús fins a Bilbao. Vam anar a veure el partit Euskadi - Catalunya. Ens ho vam passar molt i molt bé, però no nego que el viatge va ser dur. El 30 ja tornava a ser a Malgrat (per cert, per als que no ho sapigueu, Malgrat està a la Segarra, a prop de Cervera. No és Malgrat de Mar!!!!!!!) i m'hi vaig quedar fins el dia 2, que vaig tornar a Sant Cugat només per un dia, ja que el 3 tornava a ser a casa. El dia 6 vaig tornar a pujar al cotxe, aquest cop amb els pares, i vam tornar a Sant Cugat, on vam fer un dinar familiar. El 7, vaig tornar cap a Anglaterra.







Com podeu veure, aquests dos paràgrafs són un rotllo patatero, però és per a que vegueu que no he parat quieta en tot el Nadal.

Bé, ara ja torno a ser a Oxford i tot torna a la normalitat. Divendres vam cel·lebrar l'aniversari d'una amiga, l'Andrea, i avui comencem amb les festes de comiat dels belgues. Entre avui i dissabte se'n van tots. Els trobaré molt a faltar. Ells són amb qui més m'he fet, i es notarà moltíssim la seva absència, però ja se sap que en aquests llocs uns venen i els altres se'n van. I com avui m'ha dit per mail una persona que m'estimo moltíssim:





"UN ADEU SEMPRE TÉ UNA MIRADA QUE S'ALLUNYA I UNA QUE ET RETROBA AMB ELS RECORDS QUE ET DEIXA L'ENYORANÇA I LA MELANCOLIA BEN ENTESA..."