Música: La Primavera Trompetera

En aquests moments estic escoltant una cançó que em ve de gust compartir amb tots vosaltres. Crec que si el pare l'escolta no em deixarà entrar mai més a casa, però hi ha una cosa que és clara, i és que després d'una llarga temporada fora de casa, tots tornem canviats en molts aspectes...

Maria

Avui dedico el Blog a aquesta fantàstica mallorquina anomenada Maria, una de les millors persones amb la que he tingut la sort de compartir tots aquests mesos a Angleterra. Ara ja ha marxat i està disfrutant de nou de la seva estimada illa perduda en el Mediterrani, però sap que la trobo a faltar i que ens tornarem a veure d'aquí poc.

La Maria i jo vam arribar a Oxford juntes. Els de l'escola d'idiomes ens van posar en contacte, ens van donar els mòbils i d'aquesta manera ens vam trobar a l'aeroport de Madrid. Quan estava allà, passant els últims moments amb els pares, ella em va trucar:

- Ari? Hola, sóc la Maria. L'Anna em va donar el teu número. També vas a Oxford, oi? Jo ja sóc a l'aeroport de Barajas, què ets per aquí?

Ens vam descriure com anàvem vestides per trobar-nos fàcilment, i la nostra primera sorpresa va ser que vestíem igual: texans, jersei negre, bambes, cabells arrissats (ella rossos i jo castanys)... i ella portava una maleta molt graciosa que semblava una vaca, és a dir, blanca amb taques negres... jeje

Des d'aquell dia hem estat sempre juntes. Hem passat un munt d'experiències innolvidables i hem après a apreciar-nos un munt una a l'altra, encara que ella diu que m'odia perquè sempre arribo tard i s'ha d'esperar... jajajajajaja

Ara ja no hi és, ha marxat com molts d'altres, i es nota. Ja no hi ha ningú que em tiri pedres a la finestra per a que baixi, ni cap pesada que em digui cada dos per tres d'anar de festa a Londres, ningú que em foti la bronca per arribar tard. La boja de les festes, aquella que ballava fent saltironets mentre girava sobre ella mateixa amb els braços amunt, ja ha marxat...


Et trobo a faltar loca mallorquina. Espero veure't aviat i tirar-nos en un parc a escoltar música mentre ens atipem d'olives arbequines.

Una abraçada molt i molt forta!!

RECULL DE FOTOS:

Andrea

Ja que l'Andrea no fa més que actualitzar el seu fotolog amb fotos meves i és de les poques persones que deixen comentaris en aquest blog constantment, he decidit que avui li toca a ella.


Aquí la teniu, amb un coco impressionant i un humor fantàstic. Llarga i guapa com sempre i només amb 15 anys. No em vull imaginar com serà quan en tingui 19 o 20. Segurament li haurem de posar un parell de guardaespatlles per a que li treguin els pesats de sobre...

Tinc ganes de tornar i que m'expliqui totes les seves vivències durant tot aquest temps.



Ella, la meva companya d'habitació des de que erem petites, la meva companya de bronques, la meva companya de despatx, la meva companya de cotxe quan viatgem tots junts, la meva companya de llit quan hem de dormir juntes a casa els avis, la meva companya d'autobús quan anàvem a l'institut, la meva companya de tantes i tantes coses que no puc anomenar-les totes...

Et desitjo el millor, Andrea...

Pau

Aquí la teniu, al petita de la casa i la més espavilada.


La petita Pau ara te 8 anys, i és una aficionada al bàsquet. Es passa el dia jugant, ja sigui als entrenaments, a les pistes del parc, a Malgrat... Està en un equip de Las Rozas i haurieu de veure com es mou. Des del primer dia anava a per totes, la veus a la pista i sembla una bala vermella anant d'un cantó a l'altre.




La trobo a faltar, i molt. No us podeu imaginar el greu que em sap cada vegada que ens veiem i jo torno a marxar. Ella se'm queda mirant i em diu: ja marxes un alre cop? quan tornaràs? quan tornis et quedaràs amb nosaltres per sempre?... I sempre que arribo m'abraça ben fort i em diu: ara ja et quedes? A mi em venen ganes de plorar, però intento aguantar-me les llàgrimes, cosa que poques vegades aconsegueixo... jeje




Ara sí que d'aquí poc em tindrà un altre cop a casa, almenys per uns mesos.

Pau, et trobo a faltar pitufa!!!