Adéu Oxford

Fa just una setmana, a aquesta mateixa hora, estava dins un autobús viatjan des de Oxford en direcció a l'aeroport de Gatwick (Londres), on agafaria un avió que posaria fi a la meva aventura anglesa.

No us podeu arribar a imaginar com ho trobo a faltar!!! És estrany estar a casa, en aquest poble tant trist en comparació a la ciutat dels colleges i els campanars. Aquelles ganes de passejar-me pel centre, entrant a les botigues i dient "quan sigui rica hi tornaré a comprar", el fet d'agafar l'autobús per anar al Starbucks i passant sempre pel McDonald's evitant entrar excepte per anar al WC... Totes aquelles ganes de sortir a donar un tomb ja no hi són. No em ve de gust passejar-me per l'asfalt de Las Rozas, on només sento soroll de cotxes, motos, obres... És una ciutat apagada, lletja, trista, avorrida...


Sort que al Setembre começo de nou a Barcelona, i allò sí que és una ciutat! Tot i així, crec que costarà molt oblidar la "ciutat encantada"

Només un dia

Demà ja torno cap a casa. Encara no puc creure'm que després de tant temps ja no tornaré a caminar pel verd paissatge de Oxford, ni per aquests carrers empedrats i amb edificis emblemàtics que tant m'han cautivat. Espero tornar-hi, ja sigui a visitar als amics o bé per estudiar en un futur.


A tots els hi dic el mateix, no vull acomiadar-me, no vull dir-los "adéu", sinó un "fins aviat"...

Fi d'una etapa que va començar amb dubtes i esperances i ha acabat repleta de records i experiències que mai oblidaré.

Música: La Primavera Trompetera

En aquests moments estic escoltant una cançó que em ve de gust compartir amb tots vosaltres. Crec que si el pare l'escolta no em deixarà entrar mai més a casa, però hi ha una cosa que és clara, i és que després d'una llarga temporada fora de casa, tots tornem canviats en molts aspectes...

Maria

Avui dedico el Blog a aquesta fantàstica mallorquina anomenada Maria, una de les millors persones amb la que he tingut la sort de compartir tots aquests mesos a Angleterra. Ara ja ha marxat i està disfrutant de nou de la seva estimada illa perduda en el Mediterrani, però sap que la trobo a faltar i que ens tornarem a veure d'aquí poc.

La Maria i jo vam arribar a Oxford juntes. Els de l'escola d'idiomes ens van posar en contacte, ens van donar els mòbils i d'aquesta manera ens vam trobar a l'aeroport de Madrid. Quan estava allà, passant els últims moments amb els pares, ella em va trucar:

- Ari? Hola, sóc la Maria. L'Anna em va donar el teu número. També vas a Oxford, oi? Jo ja sóc a l'aeroport de Barajas, què ets per aquí?

Ens vam descriure com anàvem vestides per trobar-nos fàcilment, i la nostra primera sorpresa va ser que vestíem igual: texans, jersei negre, bambes, cabells arrissats (ella rossos i jo castanys)... i ella portava una maleta molt graciosa que semblava una vaca, és a dir, blanca amb taques negres... jeje

Des d'aquell dia hem estat sempre juntes. Hem passat un munt d'experiències innolvidables i hem après a apreciar-nos un munt una a l'altra, encara que ella diu que m'odia perquè sempre arribo tard i s'ha d'esperar... jajajajajaja

Ara ja no hi és, ha marxat com molts d'altres, i es nota. Ja no hi ha ningú que em tiri pedres a la finestra per a que baixi, ni cap pesada que em digui cada dos per tres d'anar de festa a Londres, ningú que em foti la bronca per arribar tard. La boja de les festes, aquella que ballava fent saltironets mentre girava sobre ella mateixa amb els braços amunt, ja ha marxat...


Et trobo a faltar loca mallorquina. Espero veure't aviat i tirar-nos en un parc a escoltar música mentre ens atipem d'olives arbequines.

Una abraçada molt i molt forta!!

RECULL DE FOTOS: